El patiment social mata

Càritas, que atenia el veí de Sants que dilluns es va llançar per la finestra abans de ser llançat per la porta del pis on vivia, ha tocat de ple el cor d’un drama que no té res d’insòlit: es tracta del desesper de moltes famílies que no poden afrontar les despeses de l’habitatge, i es tracta del fracàs d’unes administracions que haurien d’actuar amb urgència per oferir lloguer social i abordar les causes que porten a l’exclusió i a l’empobriment, perquè només amb la solidaritat no es pot resoldre aquest problema estructural. Ben dit. Com pot ser que hi hagi jutges que no tinguin en compte els informes de vulnerabilitat dels ajuntaments o que, en cas que tinguin dubtes, no reclamin més aclariments en lloc de tirar pel dret? Què passarà a partir del 9 d’agost, quan acabi la moratòria de desnonaments si finalment el govern no la prorroga? Només a Catalunya se’n programaran 26.000, calcula la PAH. A la classe política li pertoca protegir les persones: el propietari, que té dret a recuperar el local per impagament, i el llogater, que té dret a una alternativa, a un sostre digne (no als grans tenidors que especulen). Constatem a través de 15Mpedia més de 40 suïcidis relacionats amb desallotjaments forçosos del 2010 ençà, des de joves fins a ancians i arreu del país: Las Palmas de Gran Canària, Granada, València, Barakaldo, Còrdova, Valladolid, Calvià, Alacant, Bilbao, Terol, Barcelona, Múrcia, la Corunya, Chiclana, Dénia, Saragossa, Madrid, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet... El patiment social mata, i els governs han d’acordar mesures per impedir-ho. És una emergència.