Tampoc no me’ls crec...

Mentre el govern de Madrid, els seus altaveus locals i els mitjans públics i privats distreuen el personal amb els indults, les institucions europees fan el seu trajecte –llarg, lent, però inexorable– per escatir quins drets civils i polítics han estat –i són– vulnerats per la justícia espanyola. Dirigents russos, marroquins i britànics no s’estan de fer palesa la contradicció que la repressió a Catalunya representa per a l’Europa que s’autoproclama defensora dels drets. Seran indults parcials i reversibles per a nou noms propis per quedar bé i fer la cara de no haver trencat cap plat; però amb més de 4.000 represaliats i un Tribunal de Comptes desbocat rapinyant el botí. Ni taules de negociació ni magnanimitat; mai no han sabut què és res d’això.

Els presos polítics tancats han de poder opinar, però que se’n guardin prou, de decidir res per a tot el país. Alguns ja van decidir confiar en els jutges espanyols... Tothom entén que, davant una privació tan bèstia i injusta de llibertat, puguin dir el contrari del que pensen de debò, canviar-se de jaqueta o, fins i tot, penedir-se davant del botxí; no cal que siguin herois o màrtirs. Només amb la plena llibertat assegurada es podrà fer cas d’allò que diguin. Ara bé, la seva situació és una excusa perquè els polítics en actiu vagin amb peus de plom i la boca petita, tot fent temps mentre escuren les exigües arques del país. Per sort, la gent que no apareix en els telenotícies ho té tot més clar. La majoria van a votar quan toca, encara que sigui tapant-se el nas, per ser independents. No s’han passat més de deu anys exposant-se per tornar al segle passat. I els joves ja saben quin futur els espera si no fan el pas. I, ves per on, no conec ningú que hagi oblidat res del que ha passat des de fa quatre anys i que hagi perdonat els agressors.