A la tres
El telepredicador
Em va fer certa vergonya, veure ahir (ho vaig seguir per www.elpuntavui.cat, perquè suposo que per algun error de protocol finalment no m’hi van acabar convidant) com Pedro Sánchez convertia al Liceu la concessió d’uns indults –en concret, de nou indults d’entre els més de dos mil represaliats– en un acte de campanya electoral. Però he d’admetre –ja ho he dit en més d’una ocasió– que aquest senyor és molt hàbil. Amb la complicitat del govern català i de la famosa taula de diàleg que no acabarà pas en cap referèndum –i d’algun dels indultats que mig demana perdó per carta–, no descartin que els socialistes guanyin –aquest cop, de calaix– les properes eleccions catalanes. A Espanya no ho sé, perquè ho tenen més complicat. Però a Catalunya ves a saber. Ahir Pedro Sánchez el Magnànim semblava un telepredicador –confesso que aquell to moralitzant i alliçonador sovint em posa nerviós– amb barra lliure gràcies als indults. Té tot el protagonisme. Ni ERC, ni Junts ni la CUP el tenen. Les tres formacions estan com estaven ahir al Liceu: incòmodes i desaparegudes. La seva màxima discrepància l’expressen no essent-hi. Han cedit la iniciativa al govern Sánchez, que ara es passeja per Europa fardant d’indults i explicant com de benèvols són. Brillant. Una pista d’aterratge per a Pedro Sánchez (“Us estimem; os queremos”) que avui continuarà amb la concessió dels indults. Els partits independentistes absents –com a molt fent grans declaracions–, i una representació de la societat civil –minsa, tot sigui dit– protestant al carrer. La protesta més gran va ser la de l’espontani al Liceu. Ja ho deia ahir Sánchez manllevant uns versos de Martí i Pol (algun dia les haurien de prohibir, les cites als discursos dels polítics): “som on som”. El telepredicador fent discursos, i pràcticament a la mateixa hora Clotet, Gordillo i Altafaj declarant al jutjat. I la setmana vinent una trentena d’ex-alts càrrecs del govern passaran pel Tribunal de Comptes. “Som on som”, Pedro, que deia Martí i Pol a Ara mateix. Cert. És del poema que acaba dient allò de “tot està per fer i tot és possible”. Potser no te’l van passar sencer.
