En Ribas

En Joan Ribas, en Ribas per anto­nomàsia, cami­nava per la ciu­tat amb un posat adust, pot­ser sor­rut. A vega­des el salu­da­ves i ni et veia, i altres vega­des con­tes­tava tot arran­cant un prin­cipi de som­riure, aquell riure murri que també el carac­te­rit­zava. Aquests dies amics i cone­guts ja han des­crit les seves vir­tuts, mol­tes més de les que el seu posat reser­vat i dis­cret dei­xa­ven entre­veure. La Girona dels dar­rers sei­xanta anys no s’enten­dria sense el paper deter­mi­nant d’aquest acti­vista irre­duc­ti­ble ja fos a Ràdio Girona, en els pre­mis Ber­trana, a Presència, en la fun­dació de la Lli­bre­ria 22 o en el fet que ell va por­tar l’empre­sari Joan Bosch al Punt Diari, quan la coo­pe­ra­tiva ja havia esgo­tat tot el crèdit. Com recor­dava Joan Vall Clara, durant tres dècades en El Punt van manar tres Joans: l’amo, l’asses­sor i l’exe­cu­tiu. Feia anys que el conei­xia, però no vaig ser capaç de tra­ves­sar la teòrica cui­rassa d’home sever que l’envol­tava. Ribas havia estat bon amic del meu sogre, Josep Maria Cape­lla, i la relació ami­cal entre fami­li­ars ha con­ti­nuat amb els fills i nets, però jo no vaig saber arri­bar a l’ànima d’en Ribas. Pot­ser perquè alguna me’n va fer gruar en els con­sells edi­to­ri­als d’aquest diari a les comar­ques giro­ni­nes en els anys noranta. Era un con­sell de pri­me­res espa­ses: a més de Bosch i Ribas, hi havia Narcís-Jordi Aragó, Modest Prats, Fran­cesc Fer­rer, Sebastià Sale­llas, Josep M. Casas i Car­les Barba, per citar els que ja ens han dei­xat. L’Aragó argu­men­tava tan bé com escri­via i no dei­xava gai­res opci­ons de rèplica. Modest Prats era lúcid i abran­dat i amb aquell tro de veu impo­sava, però en Ribas, com deia en Ter­ri­bas, t’escri­das­sava o et renyava, bus­cant una reacció. Impo­sava res­pecte, com el que havia acon­se­guit amb les seves cròniques domi­ni­cals, una veu crítica i des­a­com­ple­xada. Empre­sari d’èxit, ho dei­xava gai­rebé tot per cen­trar-se en els assa­jos dels Pas­to­rets, la pri­mera escola tea­tral cata­lana. Ribas també era omni­pre­sent a qual­se­vol cita cul­tu­ral que es con­voqués a la ciu­tat i tant el tro­ba­ves al Truf­faut com en una pre­sen­tació d’un lli­bre o una xer­rada. Gràcies a la seva passió per les arts escèniques ha dei­xat una col·lecció de més de quinze mil lli­bres sobre tea­tre i la sala La Pla­neta, una autèntic regal per la ciu­tat. Ara ja deu estar pre­pa­rant la versió eterna dels Pas­to­rets amb l’Aragó, els ger­mans Cape­lla, en Canals, en Casas, en Donato...