Pel bon camí, tanmateix

Traïdors. Venuts. Men­ti­ders. Covards. Eixe­le­brats. Incons­ci­ents. I també, és clar, fei­xis­tes, boti­flers, pre­po­tents, tite­lles, addic­tes al poder, col·labo­ra­ci­o­nis­tes, porucs... Plego abans no comen­cin les parau­les mal­so­nants, que no hi fal­ten mai. El diàleg entre els acti­vis­tes polítics que aporta el país des de les xar­xes soci­als i més enllà, és d’aquest nivell. Ho sabeu. Si les xar­xes fos­sin en aquest cas alguna cosa més que l’esco­pi­dora o la latrina que tenim ama­gada en algun racó per a casos des­es­pe­rats, el pano­rama naci­o­nal tin­dria un futur ben poc enve­ja­ble. I alguns n’esta­rien prou con­tents, allà i aquí. Però, sabeu què?, cada vegada que som con­vo­cats a les urnes, els insul­tats de totes les cate­go­ries fan pinya i sumen una crei­xent majo­ria. Cadascú a la seva manera, amb els seus mati­sos, amb les seves pors, amb les seves il·lusi­ons, sap que neces­sita un país lliure on viure democràtica­ment el futur que deci­deixi. Pot­ser un país per insul­tar-se. Ves a saber.

Anem pel bon camí, que ningú ha dit que havia de ser fàcil. Un camí com­par­tit per tots aquells que s’insul­ten i els que no ho fan. Un camí dis­cu­tit, dis­cu­ti­ble, mal expli­cat, ima­gi­nat de cen­te­nars de mane­res dife­rents. Perquè, com ja sabeu, els camins no exis­tei­xen: es van fent avançant. I sí, els uns han expli­cat que tot ple­gat era una catxa i els altres s’han sen­tit enga­nyats. Era una catxa? Ben segur que sí, perquè pocs podien ima­gi­nar un Estat espa­nyol incons­ci­ent que deixés que les coses arri­bes­sin on van arri­bar. Però tam­poc és veri­tat que fos una catxa. Es va jugar seri­o­sa­ment fins al dar­rer moment, amb totes les car­tes sobre la taula. I els que diuen que ana­ven de catxa hau­rien assu­mit els ris­cos i les bon­dats totals de la inde­pendència. Que no estava tot pla­ni­fi­cat, tot estu­diat, tot pro­gra­mat? I què? Cre­ieu de veri­tat que l’èxit escla­tant de l’1 d’octu­bre estava expli­cat en un lli­bret d’ins­truc­ci­ons? Algú pot dir que vam sor­tir al car­rer el dia 3 –ho recor­deu?– amb un estudi de pro­ba­bi­li­tats i una guia?

Sabíem també, per experiència, que bom­bar­de­gen Bar­ce­lona cada vegada que els convé. Amb foc real o amb des­tra­la­des judi­ci­als, actu­ant des de totes les cla­ve­gue­res maqui­lla­des amb noms tan gal­do­sos com magnífics tri­bu­nals o con­ferències epis­co­pals amb dret de cuixa periodística. Que quan es repar­tei­xen car­tes, sem­pre toquen bas­tos, amb rei inclòs a l’a por ellos. Que Haci­enda somos todos, però que els ins­pec­tors saben on toca mirar i on se’n guar­da­ran pla bé de fer-ho. Tot això es va sabent cada dia més bé. I fa forat. Des de Madrid, en un gest sobre­va­lo­rat, han con­ce­dit els nou indults par­ci­als que calien per dei­xar sor­tir al car­rer els nou pre­sos polítics ver­go­nyants. Indults! No era això, és clar. Però callaré. Si els nou empre­so­nats del procés sur­ten lliu­res, ho he de res­pec­tar. La seva lli­ber­tat val tan o més que la meva. I la merei­xen més. Es parla d’un pri­mer pas cap a la concòrdia, cap al diàleg, cap a la política, cap a la nor­ma­lit­zació. Un intent de sor­tir de la judi­ci­a­lit­zació del pro­blema. Tor­naré a callar. Que sur­tin de la presó les vícti­mes d’aquell judici estrambòtic sobre el procés. Ja hi serem a temps de par­lar dels cen­te­nars o milers de nous afec­tats per la causa gene­ral que mai no s’acaba d’aca­bar.

Dema­nem diàleg i nego­ci­ació. I sem­bla que n’ofe­rei­xen. Que no quedi per la part cata­lana. A nego­ciar. Però és que l’Estat té alguna cosa per ofe­rir més enllà de les gar­ro­ta­des i, si cal, d’unes míseres gotes d’àrnica per després? Ho tenen? O juguen de catxa? Saben què han de posar sobre la taula de nego­ci­ació per evi­tar que se’ls escapi més del 19 per cent del PIB? Jo crec que tam­poc no en tenen ni idea. Ells ho volen tot: por el impe­rio hacia Dios. Espa­nya es va orga­nit­zar política­ment per admi­nis­trar els diners de l’imperi. Espa­nya encara és això quan ja no queda imperi. No tenen cap full de ruta, cap. Ells han de sal­va­guar­dar la uni­dad de des­tino falan­gista per jus­ti­fi­car els sous dels milers de fun­ci­o­na­ris. Aquest és el seu gran pro­jecte polític, que no canviï res. Abans venia la plata d’Amèrica. Demà pot­ser vindrà l’or dels fons euro­peus de la pandèmia. Admi­nis­trar l’imperi. El pro­blema que tenen amb Cata­lu­nya ja l’he expli­cat: a cada bugada elec­to­ral per­den algun llençol. Que vagin fent. I si men­tres­tant uns quants eixe­le­brats de les xar­xes es volen anar insul­tant, no passa res. Que s’escu­rin la gola i escu­pin enlaire, ben enlaire.