EDITORIAL
La independència de Kosova, amb la llei a la mà
La resolució del Tribunal de Justícia de l'ONU (TIJ) segons la qual Kosova no va violar el dret internacional quan va proclamar unilateralment la independència ha fet saltar a l'Estat espanyol moltes veus que s'han afanyat a proclamar que Catalunya és un cas a part. La vicepresidenta primera del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, troba irreal fer comparacions, el president de la Generalitat, José Montilla, diu que tenim poques coses en comú amb el país dels Balcans, i el portaveu del Departament d'Estat de la Casa Blanca, Philip Crowley, considera que la decisió del tribunal no és extrapolable a cap altre territori europeu. Efectivament, Catalunya no és Kosova, entre altres coses perquè aquí no hi ha prou coratge per fer el pas que el Parlament kosovar va fer el 17 de febrer del 2008. Però és que ni tan sols hi ha la certesa que una majoria de ciutadans catalans siguin ferms partidaris d'aquest estatus, entre altres coses perquè la sola celebració d'un referèndum sobre l'autodeterminació ja és vista per l'Estat com un desafiament intolerable.
La decisió de l'ONU ha servit també per donar oxigen als partits sobiranistes catalans que voldrien emmirallar-se en el procés de Kosova, excloent-ne, naturalment, el conflicte bèl·lic que va enfrontar-la amb Sèrbia. I és que la resolució del TIJ demostra amb la llei a la mà als que s'hi oposen que els sentiments d'independència de les nacions sense estat són legítims i es poden plantejar i defensar en el marc d'una societat democràtica. El tribunal, a més, posa l'accent en la via del diàleg i insta les parts a seguir-la, sobretot a una Sèrbia que es resisteix a acceptar la secessió d'un territori que considera simplement una regió i que, a més, és bressol del seu nacionalisme.
També és cert que les històries dels pobles kosovar i català no són comparables. Kosova és un país poblat a base d'assentaments d'albanesos que mentre Iugoslàvia estava unida compartien veïnatge amb els serbis del nord i mantenien sense problemes la seva identitat cultural. Després de la mort de Tito, la convulsa fragmentació del país i l'agressivitat de Sèrbia van deixar pas a una guerra que no es va acabar fins que la comunitat internacional, amb els Estats Units al capdavant, va decidir que calia intervenir-hi. Ara els Estats Units avisen que la situació no és extrapolable, però no es pot oblidar que en l'Europa actual l'existència de nacions sense estat és un fet estès i no resolt. I és en aquest punt que les aspiracions sobiranistes dels kosovars ens resulten ben properes.
