Hola, tu

Hola, tu. Fa dies que penso que hi ha lla­vis que no es ren­dei­xen mai. Per anys i pandèmies que pas­sin, sem­pre hi ets, amb aquests ulls de nen i aquest exce­dent de bon­dat. Dius que fer-me l’amor comença quan ens posem a par­lar. Som la col·lisió de dues estre­lles de neu­trons pro­vo­cant ones gra­vi­ta­ci­o­nals. Em vols viva, des­can­sada, tran­quil·la i una mica boja, i jo fa temps que com­par­teixo les hores amb una ansi­e­tat en plena metàstasi. Vine, deixa’m esti­mar-te. Aquesta vegada ho farem bé, sense pors for­ja­des en pas­sats absurds ni pres­ses his­triòniques d’ado­les­cents eterns. No saps fer les fei­nes a mit­ges, asse­gu­res, i el cap em dis­para metàfores política­ment incor­rec­tes. Detes­tem tot allò que put a naf­ta­lina, a res­clo­sit, a vida enca­llada. Moles fort. Enyo­res fort. Esti­mes fort. Creus en les nenes que poden volar sense uni­corns i m’ani­mes a cla­var-te la mirada com quan érem al mirall del lavabo maqui­llant-nos alhora. Els super­he­rois no estan tan bons com tu i tam­poc no saben cal­mar el furor uterí de les dames en erupció. Fem una bona estampa. Frase teva. Però tens una vida que et xucla cap a una zona de con­fort estra­nya i jo fa anys que vaig per­dre el lli­bre de les ins­truc­ci­ons de l’esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal. I sé que s’ha de tre­ba­llar, però també em conec i no em poso límits, ni fil­tres, ni màsca­res. Pot­ser per això quan em cau una gota de la teva suor a l’ull, la coïssor em recorda l’aigua de mar. Pot­ser per això quan em mires des de dalt, els ulls et som­ri­uen com si anes­sis en moto pel paradís. Pot­ser per això quan som enmig del bosc, al ven­tre de la balena metàl·lica, creem oasis amb sabor de pecat.