A Laura Borràs

Benvolguda amiga.

T’escric com a presidenta del Parlament de Catalunya i em permeto d’afegir-hi la relació d’amistat. És una carta que m’agradaria que arribés als membres del nostre Parlament i del Parlament espanyol, tot i que en aquest cas no confio gaire en la seva recepció.

Voldria dir algunes coses que em semblen òbvies però que els membres del Parlament semblen desconèixer. Que consti que no vull insultar ningú per raons també òbvies.

1r. Els polítics no tenen enemics sinó competidors que divergeixen en moltes coses però que mai es poden considerar enemics.

2n. Si no són enemics sobren la quantitat d’insults que sentim un dia sí i l’altre també durant les sessions parlamentàries. No hi ha aturador. Comença el debat amb insults de mitjana categoria, que tenen la resposta per part d’un altre membre del parlament amb insults de segon nivell. El to va pujant. Em sembla que un parlament del qual formen part els elegits democràticament pel poble no hauria de caure mai en una lluita de taverna. Més aviat, n’esperaria un debat serè i ric en arguments.

Com aquest escrit correspon a la secció econòmica del diari, entro en la utilització dels insults i en la manca de debat de les discussions econòmiques. Per raons professionals, m’he fet un tip de llegir discursos parlamentaris a Madrid i Barcelona de finals del segle XIX i la primera part del segle XX. No hi he trobat insults i sí, en canvi, arguments més o menys acceptables defensant la posició del qui parlava.

En el cas dels actuals Parlament de Catalunya i Corts espanyoles he sentit poques vegades discursos que permetin un debat sobre temes bàsics de la nostra economia. Vostès saben la diferència que hi ha entre dretes i esquerres? Els partits es qualifiquen o qualifiquen els altres de dretes, de centre, d’esquerres o del que sigui com si es tractés d’un dogma acceptat per tothom.

Algú ha sentit parlar del present i el futur del capitalisme a Catalunya? Han sentit mai un debat seriós sobre els programes econòmics dels partits polítics? Jo suposo que tots els partits tenen i han publicat un programa, però no n’he vist mai cap, mentre que, en canvi, he vist milers d’anuncis i de propaganda dels partits.

Podria confegir un diccionari d’insults d’una gran riquesa i imaginació, com si aquests poguessin compensar l’existència d’arguments. No sé si s’adonen els parlamentaris que “mentider” té el mateix significat que “no expressar les coses tal com són”.

La primera expressió és un insult, la segona no és ofensiva, però, evidentment, es prefereix la versió més directa i insultant que no pas la més suau i menys ofensiva.

Si els polítics no són enemics s’hauria de demanar que evitessin els insults i el to ofensiu que és quasi equivalent. No seria possible, senyora presidenta, cridar l’atenció perquè desapareguin aquestes expressions i que siguin substituïdes per arguments vàlids i amb contingut? No sé fins a quin punt la presidenta del Parlament té autoritat per a demanar-ho, però sí que podria fer saber als parlamentaris que no es tracta de fer la guerra entre ells sinó de convèncer i d’utilitzar arguments que tinguin el seu pes i que permetin un debat amb el mateix estil.

Perdona si he entrat en un terreny que potser no em correspon, però em fereix el llenguatge d’unes persones que em mereixen el màxim respecte com a representants del nostre sistema democràtic, però que deixen a un costat els arguments per a utilitzar adjectius tavernaris i que no tenen cap valor en si mateixos.