Opinió

Tribuna

El futur del teatre

“Estaria bé que les obres sortissin dels grans temples. Que arribessin a comarques. Que revitalitzessin així les estructures teatrals de moltes ciutats i expandissin l’amor al teatre entre tota la població

Amb aquest atrac­tiu títol, The Eco­no­mist de fa una set­mana espe­cu­lava sobre com seria el tea­tre amb el retorn a la nor­ma­li­tat. Aixe­car el teló per a retor­nar a les repre­sen­ta­ci­ons tal com les hem cone­gu­des? Saben els estu­di­o­sos de l’Eco­no­mia de les Arts els con­di­ci­o­nants de cost que suposa un ser­vei rela­ti­va­ment inten­siu de mà d’obra poc sus­cep­ti­ble de ser afec­tada per pro­ces­sos tec­nològics que subs­ti­tu­ei­xin actors en una obra tea­tral o en una orques­tra de cam­bra i que, per tant, sense un fort suport públic el cost rela­tiu de les repre­sen­ta­ci­ons les faria invi­a­bles i expul­sa­ria Talió del mer­cat? És en la mesura que s’iden­ti­fi­quen en les Arts uns valors supe­ri­ors als del mer­cat, amb exter­na­li­tats soci­als impor­tants, que resta jus­ti­fi­cat el suport al seu finançament a la pro­ducció, a la cre­ació, a l’exhi­bició, més enllà del que pugui supo­sar la lliure dis­po­sició a pagar dels indi­vi­dus.

Aquest cost ele­vat de per­so­nal fa que cada cop dis­mi­nu­eixi més l’elenc dels actors de les obres que s’ofe­rei­xen. Durant la pandèmia, i amb la limi­tada ober­tura dels afo­ra­ments tea­trals, han pro­li­fe­rat els monòlegs i les pro­duc­ci­ons aus­te­res. Si es feien amb molts actors aug­men­tava expo­nen­ci­al­ment l’expo­sició als con­ta­gis per Covid, amb efec­tes exten­sius al con­junt dels tre­ba­lla­dors i el risc de la can­cel·lació de l’obra. Un pro­blema en els assa­jos, pri­mer, i en les repre­sen­ta­ci­ons, després, amb les entra­des venu­des a retor­nar. Cer­ta­ment s’han pro­vat alter­na­ti­ves: tea­tre en línia, de but­xaca, de lec­tura dra­ma­tit­zada. Però res no pot subs­ti­tuir el pre­sen­cial, amb la cre­ació del clímax capaç de moure els sen­ti­ments dels espec­ta­dors. En aquest sen­tit, els monòlegs, per ben rea­lit­zats i exe­cu­tats que siguin, solen entrar com a tex­tos que toquen el raci­o­cini més que no pas l’estómac. Ens dei­xen sovint freds per cor­rec­tes que siguin i ens reme­ten en tot cas al text d’on sor­gei­xen com a marca autèntica. Almenys en una majo­ria dels casos.

En el retorn a la nor­ma­li­tat crec que seria oportú apos­tar defi­ni­ti­va­ment per certs can­vis. Cada cop té menys sen­tit man­te­nir l’ele­vada con­cen­tració tea­tral urbana, metro­po­li­tana de Bar­ce­lona. Va en la direcció contrària a la pet­jada ecològica pel que suposa de des­plaçaments d’espec­ta­dors, amb hora­ris de difícil recon­ci­li­ació amb família i tre­ball, i amb dife­rent equi­tat d’accés. Esta­ria bé que les obres sor­tis­sin dels grans tem­ples. Que arri­bes­sin a comar­ques. Que revi­ta­lit­zes­sin així les estruc­tu­res tea­trals de mol­tes ciu­tats i expan­dis­sin l’amor al tea­tre entre tota la població; aug­men­ta­rien així també les obres repre­sen­ta­des i la feina d’actors que, en la situ­ació actual, viuen amb gran pre­ca­ri­e­tat, tot i difu­mi­nant la con­cen­tració de la fama d’uns pocs que, amb agen­des impos­si­bles, no poden arri­bar a tot arreu.

Les ins­ti­tu­ci­ons que són de país i no de loca­li­tat hau­rien així de vet­llar per a que les sub­ven­ci­ons com­pro­me­tin, d’entrada, a fer que les obres estre­na­des facin bolos al ter­ri­tori. I per evi­tar que ex post sigui com­pli­cat, per la difícil coin­cidència de com­pro­mi­sos dels matei­xos actors, fer que la pro­gra­mació es com­pro­meti des del moment ini­cial. Això hau­ria d’evi­tar pro­ble­mes de drets legals de les parts impli­ca­des i tota mena de recels sobre­vin­guts res­pecte de infra­es­truc­tu­res tea­trals menys gla­mu­ro­ses que les metro­po­li­ta­nes. Faria que els res­pon­sa­bles incor­po­res­sin en el seu tre­ball no només la res­tricció pres­su­postària ini­cial, sinó la capa­ci­tat de fer valer la seva cre­a­ti­vi­tat en espais més limi­tats. Esten­dre el tea­tre al ter­ri­tori jus­ti­fi­ca­ria més aque­lla exter­na­li­tat que dona peu a les sub­ven­ci­ons, tan necessàries per al tea­tre del país, i recor­da­ria als cre­a­dors que donar valor a les obres en presència de limi­ta­ci­ons –com a la vida mateixa– els fa més humans que divins.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia