‘We need you’

Com que sem­bla (vaja, quina nove­tat!) que ERC i Junts no pen­sen ben bé el mateix sobre el paper que ha de tenir el govern català en tota aquesta per­se­cució del Tri­bu­nal de Cuen­tas (a mi m’agrada escriure-ho així, en cas­tellà) a uns quants mem­bres dels governs de Mas i Puig­de­mont, el cert és que, a quinze dies que s’esgo­tin els ter­mi­nis, el més calent és a l’aigüera. Els socis de govern dis­cre­pen, no sé si algú fa pac­tes per sota de la taula –com si això fos una gran victòria–, i de la Caixa de Soli­da­ri­tat no en sen­tim a dir ni piu. Tinc la sen­sació que, gràcies a l’onada repres­siva –és una iro­nia– i als temps de concòrdia que cor­ren (ara sí, ara sí, que venen, que venen) –és una altra iro­nia, no es con­fon­guin– la majo­ria de ciu­ta­dans d’aquest país –se’n recor­den, d’aquell 1-O?– hem pas­sat de ser actors a sim­ples espec­ta­dors. A mi em rebel·la veure com a una qua­ran­tena d’alts càrrecs (res, tot ple­gat Mas, Puig­de­mont, Jun­que­ras, Romeva, Royo i un munt d’exde­le­gats del govern) se’ls dema­nen fian­ces milionàries. Què s’han cre­gut, dema­nar aques­tes quan­ti­tats per unes supo­sa­des irre­gu­la­ri­tats que no s’han ni jut­jat? Em rebel·la, deia. Però em rebel·la encara més veure que els que hi podrien fer alguna cosa s’ho miren com si esti­gues­sin asse­guts al sofà. O això sem­bla. No volen ris­cos? No se’n veuen amb cor, de recap­tar-los? S’ha de con­ver­tir ara en una cursa entre ells a veure qui hi fa més, amb el PDe­CAT ja obrint comp­tes per sepa­rat i d’altres muts i a la gàbia? On és la soli­da­ri­tat? Se m’acut, ja sé que no és una idea gaire bri­llant, que, si el govern es con­ti­nua fent el ronso, la soci­e­tat civil (altre cop, sí) els hau­ria de donar una lliçó i orga­nit­zar una gran cam­pa­nya –encara que­den quinze dies– no només per aju­dar-los, sinó perquè no se sen­tin sols. I se m’acut que la podríem fer en anglès. Hi ha països que per coses molt més irre­lle­vants mun­ten grans cam­pa­nyes i tenen un gran ressò. Aquí no en sabem prou. We need you, es podria dir. Us neces­si­tem. Em sona d’alguna altra cosa, i pot­ser per això m’ha vin­gut al cap. Però tant és. Perquè aquests qua­ranta asse­nya­lats pel Tri­bu­nal de Cuen­tas ens neces­si­ten de veri­tat. Aquests, sí.