Deures

Un dels meus millors records d’estiu: Al matí, prou aviat. Encara fa fresca. La finestra és oberta. Al menjador, els nens fan el quadern d’estiu. Silenci. Llapis, gomes, colors, tot escampat a sobre de la taula. Cadascú va al seu aire: un va tan de pressa a fer els exercicis que la primera setmana de juliol ja té el quadern acabat; a l’altre el distreu una mosca, el gat que juga amb un retolador, les veus de la gent que passen per sota la finestra. Els demano que facin bona lletra –què hi diu, aquí? No s’entén res!, rondino–. Esborren massa fort, foraden el paper, i riuen. De mica en mica, la frescor desapareix i l’aire que fa moure la cortina comença a ser calent. Ja n’hi ha prou, plegueu! Recullen els deures molt de pressa, i s’afanyen a posar-se els banyadors. En un tres i no res ja són a dintre l’aigua.

Els deures que tenim ara són més seriosos. Molt més llargs: no s’acaben mai. No tenen els colors del quadern d’estiu, no fan riure, a les pàgines no hi ha dibuixos ni acudits. Ens hi juguem coses tan importants! Ens hi juguem ser. Tenim el deure, per exemple, de mantenir vius els nostres escriptors. Si els llegim, si els celebrem, els escriptors viuen en els llibres que han escrit. En Miquel Pairolí ara fa deu anys que no hi és, i tornem a les seves pàgines, que ja hem llegit, amb el mateix interès: rellegint-lo, redescobrim amb plaer la seva sòlida obra. Sovint pregunten als escriptors perquè escrivim: de totes les respostes que conec, a mesura que em faig gran, cada vegada m’acosto més a la seva: s’escriu –va dir– per estar en pau amb un mateix. (Un dia ens vam trobar en un cafè, a Barcelona. Fèiem temps per anar a un acte, no recordo quin. Sèiem a tocar els vidres. Li vaig preguntar com estava, i em va dir serenament que es moriria aviat. Mai ningú no m’havia fet saber tan clarament aquesta consciència de la pròpia mort, propera i acceptada, ni mai ningú tampoc m’ho ha fet saber després. Vaig sentir una mena de llampec dolorós a dintre meu que se’m va anar escampant per tot el cos. No vaig saber què dir-li, tot i que estic segura que ell no esperava cap frase més o menys consoladora).

Fer els deures ben fets, i acabar-los a temps. La llengua de Miquel Pairolí era compacta i àgil alhora, consistent. Era una llengua natural, de les que es fan servir. Un català inqüestionable. A la presentació del llibre Molt a favor - 57 propostes i un Pacte per la llengua, editat per Enric Gomà, es va apuntar la necessitat de posar fil a l’agulla per fer d’aquí a poc temps el Tercer Congrés de la Llengua Catalana. “Tots aquests anys hem estat molt pendents del procés, va dir, i ens hem descuidat del català.” Un Congrés que, com fa el llibre –i per això és un volum esperançador– ja no hauria de fer una diagnosi sobre l’estat de la llengua, sinó que, directament, hauria d’aportar solucions urgents i possibles. Solucions que passen forçosament pels deures que el llibre ja apunta: deures individuals, deures de l’administració i deures per a les empreses privades.

I la textura, és clar! El deure de fer frases que s’aguantin, que no es morin de vergonya d’estar tan mal fetes. Massa vegades la llengua que sentim als mitjans, als anuncis, al carrer, és un desori que encongeix el cor. Les frases fetes són les més maltractades, perquè sovint qui les diu no té ni idea de què volen dir. Per això sentim coses com: “aquest estirava més el braç que la mà” o “encara em faries combregar amb un molí”.

Però no tot està perdut. Un altre llibre ens ve a ajudar, el Parla bé, collons!,

de la Júlia i la Valentina Planas. Fer els deures de parlar bé seguint aquest manual és com fer un quadern d’estiu carregat d’humor i simpatia, lleuger i alhora eficaç al servei de la correcció lingüística. Corregeixen però sense renyar, d’una manera divertida, i tothom sap que l’humor i la distensió són requisits indispensables per aprendre. Aquestes noies són les dels bodis per a nadons amb llegendes com ara “no em “donis” petons, fes-me’n”. Es mouen bé per les xarxes i tenen molts seguidors. Són joves i atrevides, i sumar-se a la seva causa és molt atractiu.