Haití, entre aquell i aquest fuet

Al marit li falla el ronyó, la misèria allunya els metges, ella cultiva un tros minúscul enganxat a la barraca de quinze metres quadrats on s’amunteguen amb els quatre fills; els dos grans ja no hi són; quan tenien deu i dotze anys els van vendre al mercat de traficants a canvi d’una vida digna a l’altra banda de la frontera, dues boques menys per passar gana. Vida digna? Plat esquifit, sostre a la quadra, sense roba ni escola i llargues jornades al camp, amb el bestiar, o enllustrant sabates, o demanant almoina, o al prostíbul, o lluitant cos a cos per a les cases d’apostes. Haití, un dels últims països del món quant a índex de desenvolupament humà que aquests dies és d’actualitat –relativa– pel magnicidi del president Jovenel Moïse i on una quarta part dels menors no s’estan amb els seus pares i uns 50.000 són desplaçats cada any a la veïna República Dominicana a treballar de tot el que hem referit i en alguns casos a deixar-hi els òrgans. Formes modernes d’esclavitud, herència de l’infame comerç triangular que durant quatre segles va transportar uns 15 milions d’africans a les colònies americanes com a mà d’obra forçada per posar les bases del progrés capitalista. Pensem-hi. Pensem en un poble que el 1791 es va alçar per exigir l’emancipació promesa per la Revolució Francesa i que el 1804 va aconseguir la independència. Pensem en el conegut medalló de la dona negra que duu un capell frigi amb el lema “Moi libre aussi” (jo també lliure) i preguntem-nos què ha canviat entre aquella i aquesta violència, entre aquell i aquest fuet.