‘Meanwhile’. Mentrestant

A les grans ciutats poden passar dècades des que un planejament general s’aprova fins que s’executa. És una realitat que s’ha imposat arreu, i que ha trobat una primera solució, en molts racons del món, en l’anomenat “urbanisme del mentrestant” (meanwhile urbanism). Aquest corrent urbanístic i arquitectònic proposava, i encara proposa, actuar en edificis buits, solars i espais inutilitzats, i preparar-los com a llocs temporals per a l’experimentació cocreativa. Alguns dels primers assajos han donat usos ciutadans tan potents que s’han quedat definitivament. El concepte, com tot en urbanisme, ha anat evolucionant i, conservant la filosofia inicial, s’ha ampliat per convertir-se en una de les opcions més vàlides d’ordenament de zones que llangueixen esperant una transformació definitiva que no arriba.

D’exemples o de candidats a acollir l’“urbanisme del mentrestant”, a Girona, com a totes les ciutats, n’hi ha per triar i remenar. Però n’hi ha un que, en la meva modesta opinió, clama al cel: el llit del riu Onyar entre la plaça Catalunya i el pont de la Font del Rei.

Està com està des que els que sovint creuem el pont tenim ús de memòria. I el que és pitjor, s’hi han anat afegint despropòsits que li donen un aspecte de claveguera a l’aire lliure. Hi queden les restes de pintura descarnada d’unes flors que s’hi van dibuixar fa segles; uns residus d’un llaç gegant, ara escarit, que havia estat groc; els parterres ressecs que, amb bona intenció, van acollir baladres, i fins i tot hi ha el rastre d’una intervenció d’art urbà, sortida d’un d’aquells milers de festivals clònics que la ciutat acull sovint.

Segur que qui hi entén advertirà que ja està previst què fer-hi. I algú altre asseverarà que no s’hi pot fer res pel risc de grans riuades, argument no acceptable en ple segle XXI. Vindria a ser el mateix no fer mai endreça a la sala d’estar perquè esperes el dia de poder-hi fer obres, o perquè la reforma és massa ambiciosa.

I els metres i metres abandonats del llit del riu d’aquest punt tan central, que no deixa de ser una entrada a la Girona postalenca, no es solucionen. Posar fil a l’agulla no és només responsabilitat dels governants municipals, que ho és i molt. També hi han d’entrar els veïns, l’oposició, el comerç, els artistes, o els arquitectes. Entre tots, hauríem de començar a pensar què hi fem, mentrestant.