Exili i oblit

Exili: expatriació, generalment per motius polítics. Oblit: dilució de la memòria i de l’afecte que es tenia. Moltes vegades, encara que no sempre, l’exili va seguit de l’oblit. L’exili és tan antic com la nostra civilització. En el món clàssic grecollatí hi havia dues formes d’exili: l’ostracisme i el desterrament. L’ostracisme era una migració forçosa individual, que no implicava la mort civil sinó l’allunyament de la pàtria. Atribuït a Clístenes, era un instrument en defensa de la democràcia, consistent en l’expulsió de la ciutat per alliberar-la d’aquells individus sospitosos per al conjunt del poble. El desterrament era la pena imposada per una sentència dels tribunals, que implicava la privació de la ciutadania. Era la mort civil i l’estranyament a una altra terra, sense cap possibilitat de retornar. Comportava la pèrdua de totes les propietats i el lloc ocupat en la vida social d’origen.

La literatura de l’exili té una doble vesant: a) la de l’exiliat que es queixa i lamenta el seu exili, la pèrdua i l’empobriment anímic i vital, i fins i tot la mutilació moral que l’absència pot comportar; i b) la que parla a l’exiliat (“de consolatione”), subministrant-li una guia moral per afrontar el fet terrible de l’exili, tot buscant refugi en una interpretació cosmopolita del món i en una visió universalista de la vida, l’ésser humà i la natura. El màxim representant de la primera vessant és, amb els seus versos, Ovidi, que, no obstant la seva fama, fou desterrat per August –sense que se’n sàpiga la causa– a Tomis (avui Constança, a Romania), a l’oest del mar Negre, on passà la resta dels seus dies. Plutarc de Queronea encarna la segona vessant: comprèn el dolor per la pàtria perduda, però intenta fer veure a l’exiliat que la pàtria no és quelcom donat per natura, sinó que és una realitat que es construeix i en què ens eduquen; la pàtria es fa, se li dona nom i s’omple de contingut. És una doble visió: l’exili com a pèrdua d’identitat, i l’exili com a oportunitat per reflexionar sobre el que és universal i sobre la comuna identitat humana: no importa on estem, sempre sota el mateix sol i la mateixa lluna.

Dit això, cal afegir que es perceben, al llarg dels segles, els mateixos efectes sostinguts de l’exili: el patiment per la separació i l’inexorable, progressiu i devastador allunyament que es produeix entre l’exiliat i el seu país, la seva gent, les seves preocupacions reals i immediates, i els seus sentiments, amb la conseqüència inevitable del neguit per la pàtria perduda, feta de llocs, persones, situacions, records i esperances concrets. Tot plegat fa que l’exiliat deixi de ser a poc a poc un més del seu poble, per convertir-se gairebé sempre en una relíquia del passat. Canvien les formes polítiques, evoluciona la tècnica i el coneixement, els antics imperis s’extingeixen i els vells conflictes van aigua avall, arrossegant el nom dels seus protagonistes i oblidant les seves rebregades causes; però l’angoixa que Ovidi encertà a transmetre, fa dos mil anys, des del seu exili als confins de l’imperi Romà, arriba avui fins a nosaltres amb la mateixa força que el primer dia: l’angoixa profunda de quedar-se sense ancoratge, com una fulla sacsejada pel vent.

Encara que avui no hi ha formalment entre nosaltres ni ostracisme ni desterrament, continua havent-hi exiliats per causes i amb trajectòries similars a les històriques. Però el que és més important i s’ha de remarcar és que són idèntiques en tot moment les conseqüències de l’exili: l’exiliat inicia el primer dia de l’exili un procés d’estranyament pel qual es va convertint progressivament en un estrany per als seus. L’exili no és la mort, però s’hi assembla. L’exiliat passa a ser progressivament un desarrelat: el buit que deixa l’ocupa transitòriament un altre i el seu record s’afebleix, fins que la provisionalitat s’esgota i deixa pas a una situació permanent, en què el record de l’exiliat es converteix en una memòria incòmoda. Ovidi ho va escriure a les Tristia: “Una terra bàrbara cobrirà aquest cos al qual ningú haurà plorat, i la meva ombra vagarà i sempre serà estranya.”