Exili i oblit

Exili: expa­tri­ació, gene­ral­ment per motius polítics. Oblit: dilució de la memòria i de l’afecte que es tenia. Mol­tes vega­des, encara que no sem­pre, l’exili va seguit de l’oblit. L’exili és tan antic com la nos­tra civi­lit­zació. En el món clàssic gre­co­llatí hi havia dues for­mes d’exili: l’ostra­cisme i el des­ter­ra­ment. L’ostra­cisme era una migració forçosa indi­vi­dual, que no impli­cava la mort civil sinó l’allu­nya­ment de la pàtria. Atribuït a Clíste­nes, era un ins­tru­ment en defensa de la democràcia, con­sis­tent en l’expulsió de la ciu­tat per alli­be­rar-la d’aquells indi­vi­dus sos­pi­to­sos per al con­junt del poble. El des­ter­ra­ment era la pena impo­sada per una sentència dels tri­bu­nals, que impli­cava la pri­vació de la ciu­ta­da­nia. Era la mort civil i l’estra­nya­ment a una altra terra, sense cap pos­si­bi­li­tat de retor­nar. Com­por­tava la pèrdua de totes les pro­pi­e­tats i el lloc ocu­pat en la vida social d’ori­gen.

La lite­ra­tura de l’exili té una doble vesant: a) la de l’exi­liat que es queixa i lamenta el seu exili, la pèrdua i l’empo­bri­ment anímic i vital, i fins i tot la muti­lació moral que l’absència pot com­por­tar; i b) la que parla a l’exi­liat (“de con­so­la­ti­one”), sub­mi­nis­trant-li una guia moral per afron­tar el fet ter­ri­ble de l’exili, tot bus­cant refugi en una inter­pre­tació cos­mo­po­lita del món i en una visió uni­ver­sa­lista de la vida, l’ésser humà i la natura. El màxim repre­sen­tant de la pri­mera ves­sant és, amb els seus ver­sos, Ovidi, que, no obs­tant la seva fama, fou des­ter­rat per August –sense que se’n sàpiga la causa– a Tomis (avui Cons­tança, a Roma­nia), a l’oest del mar Negre, on passà la resta dels seus dies. Plu­tarc de Que­ro­nea encarna la segona ves­sant: comprèn el dolor per la pàtria per­duda, però intenta fer veure a l’exi­liat que la pàtria no és quel­com donat per natura, sinó que és una rea­li­tat que es cons­tru­eix i en què ens edu­quen; la pàtria es fa, se li dona nom i s’omple de con­tin­gut. És una doble visió: l’exili com a pèrdua d’iden­ti­tat, i l’exili com a opor­tu­ni­tat per refle­xi­o­nar sobre el que és uni­ver­sal i sobre la comuna iden­ti­tat humana: no importa on estem, sem­pre sota el mateix sol i la mateixa lluna.

Dit això, cal afe­gir que es per­ce­ben, al llarg dels segles, els matei­xos efec­tes sos­tin­guts de l’exili: el pati­ment per la sepa­ració i l’ine­xo­ra­ble, pro­gres­siu i devas­ta­dor allu­nya­ment que es pro­du­eix entre l’exi­liat i el seu país, la seva gent, les seves pre­o­cu­pa­ci­ons reals i imme­di­a­tes, i els seus sen­ti­ments, amb la con­seqüència ine­vi­ta­ble del neguit per la pàtria per­duda, feta de llocs, per­so­nes, situ­a­ci­ons, records i espe­ran­ces con­crets. Tot ple­gat fa que l’exi­liat deixi de ser a poc a poc un més del seu poble, per con­ver­tir-se gai­rebé sem­pre en una relíquia del pas­sat. Can­vien les for­mes polítiques, evo­lu­ci­ona la tècnica i el conei­xe­ment, els antics impe­ris s’extin­gei­xen i els vells con­flic­tes van aigua avall, arros­se­gant el nom dels seus pro­ta­go­nis­tes i obli­dant les seves rebre­ga­des cau­ses; però l’angoixa que Ovidi encertà a trans­me­tre, fa dos mil anys, des del seu exili als con­fins de l’imperi Romà, arriba avui fins a nosal­tres amb la mateixa força que el pri­mer dia: l’angoixa pro­funda de que­dar-se sense anco­ratge, com una fulla sac­se­jada pel vent.

Encara que avui no hi ha for­mal­ment entre nosal­tres ni ostra­cisme ni des­ter­ra­ment, con­ti­nua havent-hi exi­li­ats per cau­ses i amb tra­jectòries simi­lars a les històriques. Però el que és més impor­tant i s’ha de remar­car és que són idènti­ques en tot moment les con­seqüències de l’exili: l’exi­liat ini­cia el pri­mer dia de l’exili un procés d’estra­nya­ment pel qual es va con­ver­tint pro­gres­si­va­ment en un estrany per als seus. L’exili no és la mort, però s’hi assem­bla. L’exi­liat passa a ser pro­gres­si­va­ment un des­ar­re­lat: el buit que deixa l’ocupa tran­sitòria­ment un altre i el seu record s’afe­bleix, fins que la pro­vi­si­o­na­li­tat s’esgota i deixa pas a una situ­ació per­ma­nent, en què el record de l’exi­liat es con­ver­teix en una memòria incòmoda. Ovidi ho va escriure a les Tris­tia: “Una terra bàrbara cobrirà aquest cos al qual ningú haurà plo­rat, i la meva ombra vagarà i sem­pre serà estra­nya.”