El bosc amenaçador

Caminar per un bosc a Catalunya requereix normalment anar ben connectada a una aplicació mòbil de guiatge o conèixer bé la ruta i, sempre, tenir molt clar que no és aconsellable aventurar-se més enllà dels límits del camí. Si ho fas, et pots quedar atrapada per la densitat d’arbres raquítics en pugna per sobreviure, un excés d’enfiladisses i un sotabosc voraç, fins a les cuixes. Parcs naturals a banda, i encara, el panorama és aquest on s’ha patit més el despoblament rural, i coincident sobretot amb la meitat sud del país, el Mediterrani de pi blanc, alzina i farigola.

La crisi climàtica amenaça ara aquests boscos i, de retruc, l’ecosistema rural que encara hi queda. Amb el declivi de l’agricultura –l’expansió del cereal com a monocultiu n’és un clar exponent–, aquesta ruralitat supervivent disposa del paisatge com a recurs econòmic fonamental, amb l’epicentre turístic al bosc. La majoria són privats, però la falta de rendibilitat –això diuen els propietaris– de la fusta en deixa la gestió a les sequeres, els incendis i la deixadesa humana. Replantar un bosc és una inversió a llarg termini que demana una continuïtat generacional que l’excepció és quan hi és. Seguim immersos en aquest cercle pervers iniciat fa almenys un segle. D’aquesta conversió de conreus en boscos per abandonament ens queda el patrimoni de pedra seca –aterrat o en procés–, i els principals camins, conservats en GR. La sequera i la crisi climàtica fan imperatiu l’abordatge de la gestió forestal. El bosc segueix devorant-nos i sent devorat, en lloc d’esdevenir un refugi climàtic, ecològic i econòmic.