Onades i excuses

La bona reacció dels índexs pandèmics a la Setmana Santa va ser un miratge. Sant Joan i l’estiu, junt amb la nova variant, tenen uns efectes explosius; les empreses comencen a notar l’impacte de l’absentisme per Covid i els turistes que ens havien de salvar es fan enrere en veure el color vermell del nostre mapa. I és que la recuperació econòmica, sense una estabilització sanitària prèvia, és una quimera; però els governs s’entesten a quadrar el cercle per no haver de rebre les pressions dels lobbies afectats i les erràtiques sentències d’uns jutges que, a més d’ideòlegs polítics, també fan de nobels en medicina. I els dirigents, amb les vacunes en marxa, acaben deixant en mans de cada individu la responsabilitat de l’expansió del virus!

Aquesta llarga pandèmia, de fet, ha estat l’excusa perfecta per a molts; alguns governs ho han aprofitat per mostrar la seva deriva centralitzadora i autoritària, o per ajornar sine die les qüestions més incòmodes; alguns polítics i jutges han utilitzat morts i malalts com a eina desestabilitzadora sense cap mena d’escrúpol; i alguns funcionaris –i empleats d’empreses privades que encara funcionen com si fossin públiques– s’hi han repenjat descaradament, mentre els pobres contribuents, els mateixos que acaben de pagar el seu sou mensual i la seva paga d’estiu amb la declaració de la renda, han d’esperar que els vagui trobar alguna solució al seu problema, sigui sanitari, judicial, econòmic o assistencial. Una vergonya.

La gent d’aquest país no és més inconscient que la dels països als quals voldria assemblar-se; però haurà d’anar més enllà del sofà i amortitzar els funcionaris vividors, els jutges deïficats i els polítics porucs, entre altres, per aspirar a alguna cosa més que no sigui pagar la festa dels més vius i de les elits de la metròpoli.