Neoautonomisme

Durant unes quantes setmanes, cada pas fet pel PSC i el PSOE, fins i tot els fets en direcció contrària, l’han venut com un pas cap al retrobament, i la murga ha durat i durat. Tot ha sigut retrobament, tot ha sigut concòrdia i tot ha sigut convivència. Perquè de quin retrobament em parlen?, em preguntava. Del poble? De l’escola? De la universitat? Del patinatge? De la feina? De l’escolania? De les fures del barri? Dels de l’espeleologia? Quins desencontres he tingut, que facin tant de lleig, que enfosqueixin tant el meu perfil i que sigui imprescindible que ens retrobem? I, sobretot, retrobament amb qui? Qui la guixava i quin tipus de gargots s’hi feien, en aquesta famosa agenda del retrobament que ha menat les nostres vides per uns mesos? Amb qui havia de retrobar-me, concordiar-me i reconviure, jo? He arribat a estar preocupat, no us penseu. A qui havia deixat abandonat i no en tenia el pes clar sobre la meva consciència? En realitat han utilitzat tots aquests mots com a sinònims de neoautonomisme. Ja els vaig encervellar de petits als meus fills que les paraules són màgiques. I vet aquí que de cop i volta, com si ja ens haguéssim retrobat (a mi no em consta tal extrem), han deixat de parlar-ne i ara tot és refer l’economia, reconstruir després de la pandèmia, posicionar-se en el futur, gestionar les coses que interessen a la gent. Un altre reguitzell de paraules distintes, màgiques i sinònimes. De neoautonomisme, també.