A la tres
Però, què els passa?
De la mateixa manera que els confesso que estic una mica cansat d’això del tots i totes, amics i amigues, ciutadans i ciutadanes, o militants i militantes que ara fa servir tota la classe política (del tot@s i del totis ja ni els en parlo), el que sí que em té fregit, indignat, irat i enfurismat és aquest in crescendo de casos que anem sabent d’agressions i insults homòfobs. Em té fregit, indignat, irat, preocupat i perplex perquè em sembla simplement que en realitat no és cap in crescendo de casos sinó que probablement n’hi deu haver hagut sempre molts, i que el que passa és que ara finalment els mitjans de comunicació han/hem decidit no perdonar-ne cap més i fer-los públics absolutament tots. D’entrada, doncs, em sembla que hauríem de fer un mea culpa general. Aquest continu degoteig (que si ara un incident a Sant Cugat, que si una baralla al metro de Barcelona, que si a Calella...) i el desenllaç fatal d’alguns casos, com el de Samuel, fa que em pregunti contínuament (i suposo que vostès també) què coi els passa pel cap, a aquests agressors? Qui es pensen que són? Que són millors que un altre perquè són diferents? I què, que hi hagi eles, ges, tes, bes i is i no sé quantes lletres més (els confesso que també m’he perdut una mica en les nomenclatures)? Com es pot atacar algú al crit de “maricón!”? O cridar “negre!” a un jugador? Què hi tenen, al cap, la gent que fa això? Què hi té, al cap, Viktor Orbán, quan aprova lleis com les que aprova a Hongria? I què passa, si l’altre és diferent de tu? No té dret, tothom, a ser com vulgui? Quanta ignorància, no, pensar que això el fa inferior? I quanta ignorància, no, pensar que es poden prohibir els drets del col·lectiu LGTBI per llei? “Et faré heterosexual a hòsties”, va cridar un jove a un altre en un restaurant de Barcelona, llegia a la premsa dies enrere. Què hi té, al cervell, una persona que diu això? En quin entorn s’ha educat? Tanta inferioritat, sent, tanta por de l’altre, que s’ha d’autoafirmar a base de plantofades i insults? Potser que sí, que diguem Prou!, que Ja n’hi ha prou!, no?