Allunyin-se’n

Com que avui és el dar­rer dia que escric abans no faci un període de vacan­ces (si Déu vol –i l’empresa també, és clar–, ens tor­na­rem a tro­bar al setem­bre), he estat donant vol­tes sobre què els podria dir ara que pas­sa­rem uns dies sense veure’ns (i dic veure’ns perquè per a mi quan escric és com si ens veiéssim). Dime­cres ja els vaig reco­ma­nar uns lli­bres (en tin­dria molts més), i com que no vull par­lar de política –en el fons també ser­veix per a la política, el que els expli­caré– només els acon­se­llaré una cosa: allu­nyin-se, si us plau, de la gent tòxica. Els he de reconèixer que he tri­gat un temps a començar a apli­car –a inten­tar-ho, de fet– aquesta norma. Però mare de Déu, quin des­cans! L’altre dia feia cua en un esta­bli­ment i tenia un senyor al cos­tat que no parava de quei­xar-se. Que si aquesta cua va més lenta que l’altra, que si ho tenen molt mal orga­nit­zat, que si... Cri­dava en veu alta com si fos culpa meva perquè el sentís. Segur que en conei­xen, de gent d’aquesta que tot el dia es queixa. Pot­ser era jubi­lat, i no tenia cap pressa, però es quei­xava que ell anava trenta segons més tard que els altres. Hi ha els que sem­pre es quei­xen, a la feina i on sigui, i les vícti­mes (tot és sem­pre culpa dels altres); també aquells que ho cri­ti­quen tot, i els que en podríem dir els embo­li­ca­dors. “És que m’han dit que tu havies dit...”; “És que aquell em va dir que tu deies que...”. Mare de Déu. Allu­nyin-se’n, si us plau. Dels xafar­ders, d’aquells que ho saben tot, d’aquells que es pen­sen que la culpa és sem­pre dels altres, d’aquells que ho cri­ti­quen tot, i d’aquells que en comp­tes de par­lar sem­bla que mos­se­guin. Viu­ran més bé. No es pen­sin que són tants, perquè nor­mal­ment el qui té alguna d’aques­tes carac­terísti­ques en sol tenir més d’una, però fan per­dre molt de temps i al cap dels anys (ja els he dit que m’ha cos­tat des­co­brir-ho) t’ado­nes que no cal per­dre-n’hi massa, que sem­pre tenen una queixa, un lament, una dis­cri­mi­nació a punt. Ho viuen així. I n’hi ha arreu. El volen fer sen­tir cul­pa­ble a vostè. Allu­nyin-se’n, de veri­tat. Viu­ran millor. I si en fan –tant de bo que sí–, apro­fi­tin aquests dies de vacan­ces.