anàlisi
El poder estratègic de la intel·ligència
El reconeixement internacional i també la independència els dona cada cop més el lideratge industrial i el coneixement
Feia poc de la caiguda del mur del Berlín i l’esfondrament de l’URSS i, tot parlant amb un amic i comentant aquest fet històric totalment inesperat per nosaltres, jo li vaig dir: “El comunisme s’ha esfondrat perquè no ha creat riquesa.” I la rèplica del meu contertulià va ser: “Tens una visió molt materialista de la història.” És veritat que també la manca de llibertat, o dit d’una altra manera, les ànsies de llibertat, va ser un ingredient potent perquè totes aquestes nacions es desfessin de la dictadura comunista. Les que no ho varen fer es van transformar en una mena de “capitalisme comunista” que ens ha transportat en els primers temps d’aquella mena de dictadures capitalistes en què els drets dels treballadors i els sindicats lliures eren inexistents. Per ara l’experiment no els ha anat pas gaire malament, econòmicament el model xinès triomfa. I veurem com després de la pandèmia la Xina n’haurà sortit molt reforçada. L’omnipresència del Partit Comunista Xinès a l’estil del Gran Germà orwel·lià aquí ens sembla una barbaritat, però allà els ofereix seguretat i riquesa, encara que s’hagin convertit en un país comunista capitalista. La riquesa que el comunisme no els donava, ara quest sistema dual els l’atorga. El comunistes xinesos i els seus veïns han vist la importància balsàmica dels diners.
La lliçó xinesa és clara: els diners abans de la llibertat. De fet, ja el 1943 Abraham Maslow va publicar un treball sobre la motivació humana i deixava molt clara la piràmide de prioritats i les dues primeres són les fisiològiques en el primer graó, seguides de la seguretat en el segon. La intimitat passava a al tercer graó.
Les revoltes de Cuba d’aquests dies també les hem d’enquadrar en la fallida del sistema per proveir els ciutadans de les necessitats fisiològiques, és a dir, les bàsiques. Una vegada més el comunisme, sense mercat lliure, continua essent una opció ideològica que porta al fracàs perquè no ofereix ni benestar ni llibertat.
Però ens equivocaríem si penséssim que només tenir diners i ser rics és un aval per ser un país independent. Cada vegada s’observa més que la vertadera independència i el vertader reconeixement internacional els proporcionen un lideratge en la indústries capdavanteres i en el coneixement. Ni ser una potència turística ni ser un país ric en matèries primes permet de situar-se entre les nacions capdavanteres mundials. Ser potència militar, que és propi de dues o tres nacions, no sempre et fa del tot prou poderós per imposar arreu els teus criteris, i l’exemple de la Xina explica la importància del poder tou fins i tot per sobre del fort, si és ben jugat. Taiwan és una illa a 180 quilòmetres de la Xina. Sempre ha estat una república democràtica i des del 1949 la Xina l’ha tingut com una república rebel i en demana la unificació. L’ha vetat a tots els organismes internacionals i només 15 països la reconeixem com a país independent, però, aquests 23 milions de taiwanesos, què tenen que aturin les ànsies unificadores dels 1.300 milions de xinesos si el Partit Comunista xinès el 2005 va aprovar el dret d’intervenir per unificar la nació fins i tot per mitjans no pacífics?
Taiwan té una força aèria molt potent i moderna, però gens comparable amb la de la Xina, segons informava Cristina J. Orgaz a la BBC. La seva arma, amb la qual ningú no pot competir, és una indústria clau de la qual depenen les indústries més modernes del món. És el que un periodista ha batejat com “escut de silici”, que no és altra cosa que la fabricació de xips semiconductors avançats, que és un element dissuasiu perquè un atac podria col·lapsar tota la indústria moderna mundial i molt especialment la de la Xina.
Els diners serveixen, però la potència de la intel·ligència molt més, i aquest poder pot estar en mans de països petits amb una gran aposta per la recerca i el desenvolupament. La postpandèmia comença a fer palesos errors estratègics que es converteixen en conflictivitat i revoltes. I queda clar que els països molt relacionats amb el poder de la intel·ligència tindran aquest poder tou que, ben gestionat, els pot fer més lliures.
