Patrimoni contemporani

L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona ha inver­tit 600.000 euros en la com­pra de 78 obres d’artis­tes vius. Ale­gria al sec­tor. Tots ho hem de cele­brar. Cata­lu­nya ha tin­gut sem­pre, i con­ti­nua tenint, greus pro­ble­mes (i no només de diners, l’excusa barata) per patri­mo­ni­a­lit­zar l’art del seu temps. Tam­poc en el temps de Miró, Picasso i Dalí va tenir visió per enri­quir les col·lec­ci­ons públi­ques amb les obres d’aquests tòtems, i sort n’hem tin­gut de les dona­ci­ons i dels seus pro­jec­tes per­so­nals de museus. Al segle XXI som allà mateix. A la con­vo­catòria del con­sis­tori bar­ce­loní s’hi van pre­sen­tar més de 3.000 pro­pos­tes. La tria, sem­pre difícil, l’ha fet un jurat amb sen­si­bi­li­tat per per­fils diver­sos de cre­a­dors. Els emer­gents, és a dir, els més expe­ri­men­tals. Els con­so­li­dats, per des­comp­tat. Però també aquells de mitja car­rera que acos­tu­men a ser els eterns obli­dats i els que més perill hi ha que llan­cin la tova­llola farts de tanta indi­ferència. Hi ha gent bona que no ha estat selec­ci­o­nada i s’entén la seva decepció. L’impor­tant és que aquesta acció tin­gui con­tinuïtat i no es quedi en una mesura excep­ci­o­nal d’aquest trist moment de pandèmia. Al virus l’aca­ba­rem der­ro­tant i l’art anirà fent el seu camí amb l’esforç de molts artis­tes que neces­si­tem per bro­dar els relats dels nos­tres museus. El patri­moni és una car­rera de fons.