A la tres
Espinàs, i d’altres
“Una delícia ‘Una vida articulada’ i els A Peu, i una delícia el pròleg d’Isabel (‘It’s a bell’) Martí
Com que aquests dies tot fa flaira de vacances, jo no vull començar-les sense recomanar-los que aprofitin per llegir. Si poden, Josep Maria Espinàs. Jo, que el vaig descobrir tard, tinc a la tauleta de nit Una vida articulada, un recull dels articles que durant 23 anys –23!– va publicar a l’Avui i després a El Periódico. Són perles. I d’una actualitat que fa feredat, Ara que Espinàs és en hores baixes, La Campana ha reeditat els primers títols de la col·lecció A Peu. Estic amb A peu pel Priorat. Una delícia. De com era un Priorat que ja no tornarà a ser com era. I de com era la vida i el temps d’Espinàs. I una altra delícia el pròleg de la seva amiga i tants anys ànima de La Campana (It’s a bell –Isabel–, que d’aquí ve això de La Campana) Martí. Escriu Martí: “L’Espinàs i la puntualitat són inseparables. Ara –maleïda vellesa–, quan em diu: ‘Viure sense poder escriure es fa massa llarg, Isabel’ jo li responc: ‘També és mala sort, que et facin arribar tard precisament allà.’ I riem. Per no plorar.” Sense paraules. Recuperin Espinàs. I si tenen ocasió, no es perdin tampoc la biografia de Barack Obama escrita, és clar, per Obama per a Penguin Random House. Me la van regalar fa molt de temps, però tot just l’he enllestida ara. A mi que m’agraden les biografies dels presidents (no sé si M’explico ; - ) les més de vuit-centes planes són un vist i no vist. Hi descobriran intimitats i reflexions. Un detall que haurien de llegir tots els presidents: Emmanuel Rahm, el que va ser el seu cap de gabinet a la presidència, li va fer a Obama, tot just aterrat a la Casa Blanca, una bona comparació. “Confia en mi; la presidència és com un cotxe nou: comença a devaluar-se en el mateix moment que el treus de la concessionària.” Hi ha desenes d’anècdotes (i més que anècdotes), de la seva vida familiar i política. I si tenen més temps i els ve de gust –i aquí acabo les recomanacions, que no tinc més espai– tinc la sensació que el No diguis res, de Patrick Radden Keefe, que acabo d’encetar (Edicions del Periscopi) i que ja em té enganxat, molt enganxat, és molt més que un relat real de la violència a Irlanda del Nord. Coi, que ben escrita! En tindria més, de recomanacions, però al meu Pon algo particular (Netflix style) avui m’han sortit aquestes.