La biga a l’ull del PSC

Aquest divendres el PSC reclamava que es renovessin els òrgans de la Generalitat que tenen els membres pendents de renovació des de fa anys. No hi puc estar més d’acord; que es perpetuïn en càrrecs públics de responsabilitat persones amb els mandats caducats és d’una deixadesa que diu molt poc a favor de les institucions. Un dels casos més paradigmàtics és el del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: té una presidenta en funcions des de fa quatre anys perquè el president va plegar, dels sis membres que tenia inicialment ja només en queden quatre i tots quatre fa més de dos anys que tenen el mandat caducat. Res a dir, doncs, de la reivindicació que fa el PSC, però és curiós que no l’hagués plantejada abans si aquests òrgans tenen càrrecs pendents de renovació des de fa dues legislatures. Potser la resposta està en l’aritmètica parlamentària; amb els 17 diputats que tenia la passada legislatura és evident que els socialistes no haurien tingut la mateixa força que amb els 33 diputats que tenen ara per proposar noms per ocupar aquestes places vacants. En política, res no és casualitat. Com tampoc ho deu ser que justament el PSC reclamés a la Generalitat renovar òrgans i institucions catalanes el mateix dia que caducava el mandat del Tribunal de Comptes espanyol, l’òrgan parajudicial que persegueix la ruïna econòmica de trenta ex-alts càrrecs de la Generalitat. I que no ho mencionés. Com tampoc es van mencionar les renovacions pendents del Tribunal Constitucional, del Consell General de Poder Judicial i del Defensor del Poble. D’això se’n diu veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix.