Per una nova renaixença

El fet que cap banc hagi volgut avalar uns polítics catalans que estan al mig d’un procés del Tribunal de Comptes per afrontar unes acusacions i uns embargaments més que sospitosos de ser una persecució política en tota regla, per mi ha estat un cop moral molt fort. Pel que suposa per als afectats, servidors polítics del meu país; per l’evidència d’irrellevància i capacitat de lideratge nul del govern de Catalunya, i per l’escàs compromís d’aquests bancs i cooperatives de crèdit amb el país on tenen un gruix importantíssim del seu negoci.

Algun dia potser els historiadors ens explicaran el que avui encara ens és un enigma important de la nostra història més recent. Quan va començar la decadència de Catalunya? Segur que hi va haver un moment que els líders d’aquest país es van deïficar pensant-se que eren al pinacle i es van creure invencibles i omnipotents, i que des d’aquest cercle màgic del Tèmenos controlaven i gestionaven tot el nostre país.

El seu ascendent d’electe, a ulls seus, era prou coneixement per ser l’idoni per assumir qualsevol responsabilitat, sigui de la importància que sigui, i un aval perquè mai ningú audités la seva feina i els seus resultats. I molt probablement els historiadors ens diguin que aquí s’inicia la decadència.

A hores d’ara el que amoïna més de tot és saber si ja han baixar de l’Olimp, en aquest cas la Pica d’Estats, i han aterrat i han pres consciència de quin país tenim o encara somiem, tot i que les evidències diàries són prou contundents per despertar-los d’aquesta il·lusió.

Potser és perquè estimo massa el meu país i els meus, que els soc més exigents. Deia Michael E. Porter que l’única manera d’incrementar la qualitat d’una empresa (ell parlava de l’empresa però es pot aplicar a tot) és tenint clients exigents. L’exigència dels usuaris, dels administrats o dels clients hauria de ser una benedicció de Déu. Quan parlo del meu país intento aplicar-ho al màxim perquè voldria que Catalunya fos un país envejable i capdavanter en tots els seus aspectes, i d’uns anys ençà tinc la percepció que reculem i en molt bona part és per mèrits nostres. Només cal veure el retrocés del nivell polític en els últims parlaments i en el govern per adonar-nos d’aquesta deriva. Quan he dit això, algunes vegades en certs ambients em diuen: és la representació de la societats catalana. I jo no hi estic d’acord; el fet de ser català no em qualifica per ser conseller, per exemple. I és que tota aquesta munió de metges, sanitaris i investigadors que lluiten heroicament per la nostra salut no són una representació de la societat catalana? O els bombers que aquests dies estan en ple combat no representen la societat catalana? I tant que la representen! El que passa és que són catalans que s’han preparat durant molt de temps amb una exigència fortíssima per desenvolupar bé la seva responsabilitat.

Quan els consells d’administració i les presidències de les caixes catalanes van ser ocupats per mandat dels partits polítics i sindicats, sense cap experiència en el negoci, el fracàs estava anunciat. De fet, Catalunya, que tenia una xarxa de caixes catalanes moltes de les quals centenàries, no va resistir la gestió política, i el desastre va ser total. No val la pena insistir-hi perquè algunes vegades ja ens hi hem referit. Aquest va ser un gran salt enrere la culpa del qual només podem atribuir a nosaltres mateixos. Va ser purament i simplement una mala gestió d’uns polítics que jugaven a ser grans banquers sense adonar-se que gestionar un banc és molt difícil.

Catalunya va perdre les caixes, que escampades pel territori eren una font de progrés econòmic i social, i tinc molts dubtes que, amb totes les caixes actives, La Caixa i el Banc Sabadell haguessin fet aquella operació coordinada per la mateixa monarquia de traslladar la seu central, però els catalans ja no tenien capacitat de reacció. I pel que fa al segon cas que hem vist ara, també dubto molt que, amb totes les caixes funcionant a Catalunya, els polítics acusats injustament no haguessin trobat una entitat per fer els avals amb un contraaval de l’ICF.

La manera com Pedro Sánchez vol repartir els fons Next Generation, obviant la Generalitat, també mostra la feblesa i la impotència catalana.

Necessitem una nova renaixença en tots els aspectes i per això ens cal fer i entomar el principi de realitat.