Per una nova renaixença

El fet que cap banc hagi vol­gut ava­lar uns polítics cata­lans que estan al mig d’un procés del Tri­bu­nal de Comp­tes per afron­tar unes acu­sa­ci­ons i uns embar­ga­ments més que sos­pi­to­sos de ser una per­se­cució política en tota regla, per mi ha estat un cop moral molt fort. Pel que suposa per als afec­tats, ser­vi­dors polítics del meu país; per l’evidència d’irre­llevància i capa­ci­tat de lide­ratge nul del govern de Cata­lu­nya, i per l’escàs com­promís d’aquests bancs i coo­pe­ra­ti­ves de crèdit amb el país on tenen un gruix impor­tantíssim del seu negoci.

Algun dia pot­ser els his­to­ri­a­dors ens expli­ca­ran el que avui encara ens és un enigma impor­tant de la nos­tra història més recent. Quan va començar la decadència de Cata­lu­nya? Segur que hi va haver un moment que els líders d’aquest país es van deïficar pen­sant-se que eren al pina­cle i es van creure inven­ci­bles i omni­po­tents, i que des d’aquest cer­cle màgic del Tèmenos con­tro­la­ven i ges­ti­o­na­ven tot el nos­tre país.

El seu ascen­dent d’electe, a ulls seus, era prou conei­xe­ment per ser l’idoni per assu­mir qual­se­vol res­pon­sa­bi­li­tat, sigui de la importància que sigui, i un aval perquè mai ningú audités la seva feina i els seus resul­tats. I molt pro­ba­ble­ment els his­to­ri­a­dors ens diguin que aquí s’ini­cia la decadència.

A hores d’ara el que amoïna més de tot és saber si ja han bai­xar de l’Olimp, en aquest cas la Pica d’Estats, i han ater­rat i han pres consciència de quin país tenim o encara somiem, tot i que les evidències diàries són prou con­tun­dents per des­per­tar-los d’aquesta il·lusió.

Pot­ser és perquè estimo massa el meu país i els meus, que els soc més exi­gents. Deia Mic­hael E. Por­ter que l’única manera d’incre­men­tar la qua­li­tat d’una empresa (ell par­lava de l’empresa però es pot apli­car a tot) és tenint cli­ents exi­gents. L’exigència dels usu­a­ris, dels admi­nis­trats o dels cli­ents hau­ria de ser una bene­dicció de Déu. Quan parlo del meu país intento apli­car-ho al màxim perquè vol­dria que Cata­lu­nya fos un país enve­ja­ble i cap­da­van­ter en tots els seus aspec­tes, i d’uns anys ençà tinc la per­cepció que recu­lem i en molt bona part és per mèrits nos­tres. Només cal veure el retrocés del nivell polític en els últims par­la­ments i en el govern per ado­nar-nos d’aquesta deriva. Quan he dit això, algu­nes vega­des en certs ambi­ents em diuen: és la repre­sen­tació de la soci­e­tats cata­lana. I jo no hi estic d’acord; el fet de ser català no em qua­li­fica per ser con­se­ller, per exem­ple. I és que tota aquesta munió de met­ges, sani­ta­ris i inves­ti­ga­dors que llui­ten heroi­ca­ment per la nos­tra salut no són una repre­sen­tació de la soci­e­tat cata­lana? O els bom­bers que aquests dies estan en ple com­bat no repre­sen­ten la soci­e­tat cata­lana? I tant que la repre­sen­ten! El que passa és que són cata­lans que s’han pre­pa­rat durant molt de temps amb una exigència fortíssima per desen­vo­lu­par bé la seva res­pon­sa­bi­li­tat.

Quan els con­sells d’admi­nis­tració i les pre­sidències de les cai­xes cata­la­nes van ser ocu­pats per man­dat dels par­tits polítics i sin­di­cats, sense cap experiència en el negoci, el fracàs estava anun­ciat. De fet, Cata­lu­nya, que tenia una xarxa de cai­xes cata­la­nes mol­tes de les quals cen­tenàries, no va resis­tir la gestió política, i el des­as­tre va ser total. No val la pena insis­tir-hi perquè algu­nes vega­des ja ens hi hem refe­rit. Aquest va ser un gran salt enrere la culpa del qual només podem atri­buir a nosal­tres matei­xos. Va ser pura­ment i sim­ple­ment una mala gestió d’uns polítics que juga­ven a ser grans ban­quers sense ado­nar-se que ges­ti­o­nar un banc és molt difícil.

Cata­lu­nya va per­dre les cai­xes, que escam­pa­des pel ter­ri­tori eren una font de progrés econòmic i social, i tinc molts dub­tes que, amb totes les cai­xes acti­ves, La Caixa i el Banc Saba­dell hagues­sin fet aque­lla ope­ració coor­di­nada per la mateixa monar­quia de tras­lla­dar la seu cen­tral, però els cata­lans ja no tenien capa­ci­tat de reacció. I pel que fa al segon cas que hem vist ara, també dubto molt que, amb totes les cai­xes fun­ci­o­nant a Cata­lu­nya, els polítics acu­sats injus­ta­ment no hagues­sin tro­bat una enti­tat per fer els avals amb un con­tra­a­val de l’ICF.

La manera com Pedro Sánchez vol repar­tir els fons Next Gene­ra­tion, obvi­ant la Gene­ra­li­tat, també mos­tra la feblesa i la impotència cata­lana.

Neces­si­tem una nova renai­xença en tots els aspec­tes i per això ens cal fer i ento­mar el prin­cipi de rea­li­tat.