Involució episcopal

No per poc sorprenent deixa de ser menys remarcable el darrer pronunciament polític de la Conferència Episcopal Espanyola. L’òrgan col·legiat dels bisbes pressiona, sense embuts i sense estalviar-se cap adjectiu, contra una legislació que fa avançar els drets i les llibertats bàsiques. Com les de l’eutanàsia, que s’han aprovat a Catalunya –pionera, tot i haver hagut d’esperar la despenalització espanyola– i al Congrés avalades per un ampli consens social i polític. Anys de lluites ciutadanes que finalment han aconseguit ser majories, desbordant fins i tot les files conservadores. Com les del PNB explícitament religiós, que va votar-hi a favor. Dos i dos són quatre des de fa segles, així que amb posicions i retòriques tan bel·ligerants com aquestes els bisbes espanyols se situen argumentalment en el camp de l’extrema dreta i la dreta. No se’ls sent –o no tan fort– per mostrar “preocupació” per les dones o pel col·lectiu LGTBI, que pateixen l’onada de violència del feixistes. De ben segur, entre aquestes víctimes també hi ha creients que la solidaritat de l’església els reconfortaria.

Els bisbes fins i tot entren en el cos a cos partidista, apuntant-se a la batalla per la renovació del Consell General del Poder Judicial bloquejada pel PP –pedra de toc de la legislatura– com un dels suposats mals. Tot relligat amb la defensa del sistema constitucional, que veuen perillar per l’independentisme, i mirant la Guerra Civil de cua d’ull. Potser fan bé de preocupar-se, perquè fa anys que una part creixent de la societat ja no els escolta, mentre persisteix a esberlar el règim del 78.