No són joves, són els últims de la cua

La costa és plena a ves­sar d’esti­ue­jants. Més d’aquí que pas d’allà. Gai­rebé tot ho fan amb mas­ca­reta. Man­te­nir la distància, però, ja són figues d’un altre paner. D’aglo­me­ra­ci­ons, això sí, no se n’estal­vien cap. N’hi ha molts. De dia. De nit no són ells. Són els seus fills o els seus nets. La nit, ai, la nit! És a la fresca quan els joves s’agru­pen per beure en colla. Per un cop el sis­tema s’ha adap­tat als seus hàbits i el toc de queda s’ha ideat per a la mati­nada, a l’hora que als fes­ti­vals de música, les plat­ges, els mer­cats i els pas­se­jos –atapeïts hores abans– ja no hi queda gent. Els joves! Aquells que el sis­tema ha posat a la cua per ser vacu­nats. Els dema­nen el que no ens exi­gei­xen a d’altres quan fa sol. No són els joves, són els últims.