‘Pauline à la plage’

Assumint, com deia ahir, que no fem més que repetir-nos i essent fidel a la repetició, continuo la sèrie de pel·lícules estiuenques amb Eric Rohmer, del qual a les Ombres d’agost de l’any passat vaig escriure a propòsit de Le rayon vert i Conte d’été. De fet, m’és inevitable tornar-ho a fer perquè moltes de les seves pel·lícules, a més d’agradar-me, passen a l’estiu. Això mentre que és un cineasta particularment de la repetició, amb les variacions d’un argument desenvolupades en els cicles que constitueixen bona part de la seva filmografia: un home té una relació amb una dona, però en coneix una altra que el fa dubtar sobre els seus sentiments amorosos, als sis films dels Contes morals, concebuts entre els anys seixanta i primers dels setanta del segle passat; encara que no hi estigui tan definit l’esquema argumental, una dona no té gaire clars els seus sentiments (i el desig) als sis films de Contes i proverbis. Pauline à la plage (1983) forma part d’aquesta sèrie, realitzada durant els últims anys vuitanta.

Pauline (Amanda Langlet) és una adolescent que, en un lloc de la costa normanda, passa unes vacances amb la seva cosina Marion (Arielle Dombasle), força més gran que ella i recentment separada. A la platja, Pauline coneix Sylvain, vivint una atracció corresposta que inquieta Marion perquè, descobrint-los fent manetes, se sent responsable de la cosina adolescent. Les vacances i l’atmosfera estival, però, també afavoreixen que Marion no sigui aliena al desig. Retrobant Pierre (Pascal Gregory), un antic amant que sent que no ha deixat d’estimar-la, Marion coneix a través seu Henry, que, interpretat per un actor (Fiodor Atkine) que sempre m’ha torbat, és un seductor mentider pel qual sent una passió sobtada. Com és propi de Rohmer, va creant-se una xarxa d’embolics, enganys, malentesos, esperances i desil·lusions sentimentals. Demà: La collectionneuse (Eric Rohmer, 1967).