El ministre se’n va, el cafè es queda

Al mes de juny va morir l’exministre espanyol de la UCD Manuel Clavero, autor del concepte polític que millor ha definit la fallida Espanya de les autonomies: el “café para todos”. El model dibuixat per Clavero i el govern Suárez ha estat adoptat per tots els governs espanyols, que, sense excepció, han intentat tractar Catalunya com una comunitat autònoma més, i així negar-nos els drets històrics, el dret de tenir un pacte fiscal diferenciat, o drets tan bàsics de tots els pobles com el dret a l’autodeterminació. I mentre els successius presidents espanyols s’han anat passant el relleu del cafè per a tothom, des del catalanisme s’ha batallat sempre per tenir una relació bilateral amb l’Estat; Catalunya no és una més entre disset. Que el president Aragonès no assisteixi a la conferència de presidents autonòmics de divendres a Salamanca no hauria de ser notícia. No hi pot assistir per una qüestió simbòlica –el president de la Generalitat no és un president autonòmic–, per una qüestió política –després de més de quaranta anys rebutjant el model autonòmic espanyol no tindria cap sentit sortir a la foto d’aquells qui el defensen contra tot sentit de la realitat– i per una qüestió pràctica: els temes que Catalunya ha de resoldre amb l’Estat ja els resoldrà en reunions bilaterals com la de dilluns on es tractaran 56 traspassos pendents, des de la gestió de les beques universitàries fins a la titularitat dels ports i aeroports. Tot plegat és tan obvi que sorprèn molt que des de partits catalans com els comuns diguin que és un “greu error” que Aragonès no hagi anat a Salamanca. És no entendre la lluita del catalanisme polític per seguir existint com a nació una dècada rere l’altra.