Odiar persones discapacitades?

Crida l’atenció un detall de l’estadística presentada pel Ministeri de l’Interior sobre els delictes d’odi: els casos relacionats amb actituds discriminatòries i agressions a persones amb discapacitat o amb algun tipus d’afecció han augmentat un 69,2% i un 62,5%. Sabem què busquen els autors intel·lectuals de la violència, els que llancen la pedra del discurs i s’amaguen darrere la mà –a voltes assassina– dels seus seguidors: introduir el missatge que determinats col·lectius no mereixen gaudir dels mateixos drets i llibertats que la resta, inclòs el dret a existir. Sabem contra qui dirigeixen majoritàriament el seu encegat menyspreu: contra el diferent per raons de procedència, ideologia i orientació sexual. Però potser no recordem que el primer grup amb qui Hitler va assajar la seva particular concepció de l’eutanàsia fou precisament el dels “malalts incurables”, discapacitats físics o mentals, adults no fèrtils i homosexuals que deslluïen la raça ària. Sota el paraigua eugenèsic del programa Aktion T-4 (1939/1941), els nazis van gasejar, per compassió, això sí, unes 250.000 vides no mereixedores de vida (Lebesunwertes Leebn), homes, dones i criatures inútils per a la societat; no trigarien a incorporar dissidents polítics, jueus, gitanos, exiliats republicans a la seva orgia purificadora. El discurs? Permís per destruir la vida indigna, llibre de capçalera publicat el 1920 pel psiquiatre Alfred Hoche i el jurista Karl Binding. Tornant a l’actualitat, l’estadística del ministeri revela que es comença a odiar també les persones grans. Es repeteix la història?