L’impacte de la pandèmia ha dibuixat unes geografies urbanes i unes geografies humanes variables. La salut de les persones és l’impacte més evident que ha destriat primer entre els afectats i els no afectats pel virus i en segon lloc, entre els afectats, aquells que han sobreviscut i aquells que hi han deixat la vida. El número de morts és molt potent i ens assenyala uns efectes sobre els entorns familiars i d’amistats que han esdevingut font de dol, dolor i tristesa. Encara en el marc de la salut és evident que la pandèmia ha trasbalsat el conjunt del sistema de salut i ha posat pressió en el sistema assistencial primari i hospitalari i en el conjunt dels professionals de la medicina i de la salut.

Però més enllà d’aquests aspectes tan evidents trobem altres efectes que giren al voltant de l’economia i que es manifesten en una depauperació urbana i humana. La depauperació social té els seus propis termòmetres en l’increment del nombre de persones al llindar de la pobresa i totes les conseqüències que se’n deriven. La depauperació urbana es mostra en la desertització dels centres urbans, en la desaparició del turisme, en el tancament dels establiments hotelers i de restauració i en la liquidació del comerç petit i mitjà en àmplies àrees urbanes on l’efecte de les persianes abaixades se suma a un abandonament de l’espai públic que connecta amb la devastació general. Proliferen les pintades, la brutícia, la imatge de paviments enganxosos, i es generalitza una sensació de crisi global. He percebut aquestes imatges i aquesta sensació en diversos llocs i naturalment he de dir que on més m’hi he familiaritzat ha estat en la part de Girona que podríem anomenar la dreta de l’Onyar i que es correspon en general al centre històric de la ciutat. És la mateixa sensació que he percebut en alguns sectors del Raval i del Barri Gòtic de Barcelona en els entorns entre les Rambles i la plaça de Sant Jaume amb desenes d’establiments tancats. Sovint he tingut la impressió que la percepció d’abandonament s’incrementava per la deixadesa, per la dimissió dels poders públics, sense capacitat d’anticipació.

Feliçment els moments pitjors ja han passat i ha arribat el moment d’un pla de regeneració urbana i social que assenyali mesures urgents a curt, mitjà i llarg termini. En alguns aspectes els ajuntaments poden aspirar a recuperar la plena normalitat pre-Covid però en d’altres hauran d’innovar i inventar alternatives a maneres de fer i de viure que podem dir que ja han canviat per sempre més. L’aprenentatge accelerat que ha fet la societat de l’ús de les xarxes socials i del teletreball ha modificat moltes pautes de comportament, si bé és veritat que caldrà vèncer les inèrcies d’aquells sectors que han decidit instal·lar-se en la comoditat permanent de la virtualitat.

En el camí cap a la recuperació de la plena normalitat i en la definició d’objectius a mitjà termini han arribat encadenadament dues bones notícies. La més recent ha estat la proclamació de Barcelona com a seu del 29è congrés de la Unió Internacional dels Arquitectes per a l’any 2026 i com a capital mundial de l’arquitectura. L’altra bona noticia coneguda des de fa més temps i convocada per un any abans, octubre del 2025, és la celebració a Barcelona del Congrés Internacional del Consell Internacional d’Arxius que s’ha convocat amb el lema “Coneixent passats, creant futurs”. Els arxius com a baula i dipòsit que enllaça memòria i història i que certifica i garanteix els fonaments documentals conservats de la civilització com a eina indispensable per al coneixement del poder, de les relacions socials i el desplegament institucional de les societats humanes. Els arxius com a grans repositoris de memòria col·lectiva i filtre per al coneixement des de la independència de la professió i els vincles institucionals amb els centres productors de documentació escrita i en imatge. Esmento junts aquests dos congressos primer perquè tots dos arriben amb el patrocini de la Unesco, segon perquè neixen d’aliances diverses entre la Generalitat, l’Ajuntament, l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió Documental i el COAC i finalment perquè, d’entre molts altres que se celebraran a Barcelona, aquests tenen una dimensió i una significació especials i poden ser fites en el camí de la regeneració necessària a mitjà termini.