El pensament no es pot tancar

Se’n reien dels marits: n’hi havia un que havia tornat de la mesquita encomanat d’una devoció tan enfurismada que pretenia llençar l’esca del pecat, la televisió, a les escombraries perquè allunyava els fidels del bon camí d’Alà. L’escena explicada per unes migrades africanes fa més de deu anys tenia final feliç: l’aparell es quedava a casa i aquell individu i molts altres com ell s’empassaven l’orgull de no manar tant com presumien. Ho he recordat ara que llegim als diaris que el president de Corea del Nord, Kim Jong-un, es manté obsessionat per erradicar el tumor maligne que s’infiltra a través del contraban de telenovel·les de Corea del Sud i ha armat la Lliga de la Joventut com a policia de la moda per impedir que ningú es vesteixi o pentini a l’estil occidental. Salvades les distàncies, ve a ser el mateix: l’ús de la censura per part dels qui potser saben vèncer però no convèncer com va advertir Unamuno en un altre context de repressió. Tornant a les protagonistes del primer episodi, val a dir que participaven en un debat organitzat al voltant de la molt recomanable pel·lícula Moolaadé (Ousmane Sembène, Senegal 2004), una denúncia a la mutilació genital femenina que aborda amb tota la seva complexitat i sense maniqueismes la disputa entre tradició i modernitat, en aquest cas en les àrees rurals de Burkina Faso. Rememorant la cremada de llibres nazi, Sembène presenta els homes de la comunitat requisant ràdios i fent foguera. “Què els agafa?”, pregunta una dona, i una altra contesta: “Volen tancar el nostre pensament, però això no és possible.” Exacte!