El Chapa, ministre

Han acabat els Jocs de Tòquio. Sense públic, celebrats un any més tard, amb històries apassionants, però que per a TVE han tingut només l’interès de veure quantes medalles s’enduia Espanya. Que si les red sticks, que si las guerreras, que si la ñba, que si los hispanos... Amb comentaris escola Camacho, desconeixement del silenci, anàlisi tècnica deficient i falta de respecte al rival. Una oda al cunyadisme. I mira que, si volien parlar d’esportistes espanyols, hi havia històries delicioses, com les d’Ana Peleteiro o Ray Zapata. Però res. Em pregunto si als sospitosos habituals que fan de crítics de tele i que tenen TV3 en el punt de mira, ja els ha agradat aquest nacionalisme banal, o és que estan de vacances. I això no és una defensa de TV3, que abans del cas Messi va obrir els esports amb un amistós de pretemporada del Barça. Però a Espanya els esports només importen si serveixen a la bandera. Només cal mirar el timeline del flamant ministre del ram, Miquel Iceta. Comentaris patrioters espanyols, fotos d’ell amb xandall acompanyat d’Albert Soler (que de la junta que ha arruïnat el Barça ha passat a dirigir el Consejo Superior de Deportes, però que almenys deu conèixer els esportistes), i retuits amb moltes rojigualdas. Ara, de política esportiva, zero. De fet, a aquests esportistes amb qui ara es fan fotos, els van fer la vida impossible durant la pandèmia, demostrant el menyspreu que les institucions tenen per l’esport com a puntal de la salut pública i els valors. Quina diferència amb el doble seleccionador argentí d’hoquei, Carlos Retegui. Després de guanyar la plata femenina, va dir: “Pregono totxanes en l’esport, infraestructures. El que sigui per la vida saludable, els valors. Treure un pibe del carrer val or i és més important que una medalla.” Iceta encara no sap on és. El Chapa Retegui, que és mig de Terrassa, li donaria mil voltes com a ministre.