Ingrés mínim vital: política d’aparador

El dret a un ingrés mínim vital que es va anunciar en plena pandèmia per la Covid-19 amb el pretès objectiu de cobrir les necessitats bàsiques de les persones en situació de vulnerabilitat extrema és un clar exemple de política d’aparador. Perquè la realitat és que un any després del seu anunci i la seva aplicació, l’ajuda arriba només a un 11% de les llars catalanes on previsiblement hauria d’arribar. Segons les dades de la Taula del Tercer Sector, que denuncia el fracàs del desplegament de la prestació, la reben 46.410 persones a Catalunya. És una cobertura certament escassa, quan es calcula que n’hi ha prop d’un milió que estan en una situació de pobresa severa. És un exemple de política d’aparador, dèiem, perquè darrere la bondat de la iniciativa s’hi amaga una envitricollada tramitació burocràtica que fa molt difícil obtenir l’ajuda. La prova és que són denegats més de 8 expedients de cada 10 que es presenten: un 84%.

La tramitació de l’ajuda ha estat un autèntic malson per als que l’han demanat, ja des del primer moment. Oficines tancades, necessitat de fer les gestions telemàticament per a persones amb escàs o nul accés a les tecnologies digitals i, sobretot, un excés de tràmits administratius i de requisits exigits, gairebé impossibles de complir, han fet que hagin quedat excloses de l’ajuda moltes famílies que la necessiten amb urgència. Per bones intencions que hi hagi, una mesura d’aquesta mena deixa de tenir sentit si qui la demana es perd enmig d’un caos burocràtic que, a més a més, es complica en intervenir-hi administracions diferents. En aquest sentit, cal que s’escolti el clam de les entitats del tercer sector i dels sindicats demanant que s’elabori un reglament per reduir els requisits que s’han de complir per accedir a la prestació i, al mateix temps, que faciliti i agiliti els tràmits burocràtics. Un reglament, en definitiva, que faciliti les coses perquè la prestació doni realment el grau de cobertura necessari a les famílies que ho necessiten.