El jardí dels Finzi-Contini

Potser la llum blanquinosa de la Pianura Padana, que s’estén per la conca del riu Po, de Call me by your name va fer que recordés que també hi és a El jardí dels Finzi-Contini, adaptació de la novel·la homònima de Giorgio Bassani dirigida per Vittorio de Sica el 1970. De la Llombardia, doncs, ens traslladem a l’Emília-Romanya, on hi ha Ferrara, la ciutat de Bassani i de bona part de la seva narrativa. O potser m’hi va dur l’enyorança de Miquel Pairolí, el desig de fer-lo present en aquesta sèrie d’Ombres d’agost, les primeres de les quals vaig escriure ocupant el seu espai mentre ell feia vacances, com també, durant anys, vaig substituir pel mateix motiu Manuel Cuyàs. Tots dos morts. En un cementiri etrusc, a Cerveteri, comença el relat de Bassani: el narrador (innominat, al film rep el nom de l’escriptor: Giorgio) pensa en el monument funerari dels Finzi-Contini, on, de la família jueva (com ell) que va conèixer, només hi ha enterrat un nen de sis anys, i el seu amic Alberto, mort a causa d’un limfogranuloma. La resta va desaparèixer en un camp d’extermini nazi. A partir d’aquí la novel·la evoca un paradís perdut, el jardí dels Finzi-Contini, amb les seves ombres perquè el narrador recorda el seu turmentós enamorament de Micòl, tan seductora com escàpola mentre amb un grup d’amics i coneguts jugaven a la pista de tennis d’aquesta família aristocràtica ferraresa. Potser faig trampa perquè no tot passa en un estiu, però diria que sí aquells partits de tennis en temps de vacances. El cas és que, com jo i encara més, Pairolí era un apassionat de Bassani i no desestimava l’adaptació de Vittorio de Sica. M’ho va dir quan jo vaig escriure un article sobre Dominique Sanda, l’intèrpret de Micòl Finzi-Contini en un film que, com si m’hi resistís, jo aleshores no havia vist. Ho vaig fer després de la seva mort. Em sap tant de greu no haver-hi discutit sobre el film, que em va acabar de decebre quan mostra allò que el narrador només sospita: Micòl té una aventura amagada amb el químic milanès Giampero Malante. Demà: Les rouseaux sauvages (André Techiné, 1994)