‘La Belle Noiseuse’

La reducció de l’art a mercaderia, apuntada a L’heure d’été d’Olivier Assayas, i el seu aire crepuscular fan que continuï la sèrie amb La Belle Noiseuse, un film immens de Jacques Rivette que, d’altra banda, no he de justificar que en formi part perquè la seva llum és clarament una de les que poden enlluernar a l’estiu. S’hi manifesta en un lloc d’Occitània: Sant Joan de Cuculas, on un pintor (Michel Piccoli) i la seva esposa (Jane Birkin) habiten un château decadent. Rivette hi adapta L’obra mestra desconeguda, novel·la curta de Balzac, duent-la al present, 1991, en què va realitzar el film d’una manera que podem sentir que hi ha alguna cosa de contemporània i alhora intemporal. A la nouvelle de Balzac, publicada l’any 1831, un dia de l’any 1612 dos pintors que van existir realment (François Porbus i Nicolas Poussin) en visiten un altre, Frenhofer, fictici, en el qual s’hi han reconegut molts artistes amb la idea que la creació d’una obra sempre és un fracàs. Els dos pintors, cedint Poussin la seva model i amant, volen que Frenhofer reprengui una obra inacabada: el retrat d’una dona que va estimar. Ho fa, però només un peu sobreviu al mur de pintura amb el qual, com si anticipés l’expressionisme abstracte, Frenhofer ha enterrat la seva creació. Em sembla significatiu que, en el film, Porbus es converteixi en un marxant d’art mentre que la rèplica de Poussin continua cedint, com si fos un objecte, l’amant a Frenhofer. A partir d’aquí s’estableix una relació apassionant entre la model (ai, aquella Emmanuelle Béart) i el pintor que, mantenint-se la dualitat de l’home creador i la dona musa, és una manera d’abordar la d’un director amb una actriu. Com he dit, és un duel apassionant i complex que acaba amb una pintura emparedada. Tanmateix, em molesta una mica que aquest Frenhofer capti un gest esquerp que, suposadament, revela la personalitat de la model. Noiseuse es pot traduir per “esquerpa”, però crec que va més enllà: “allò que sempre s’escapa”. Canviarem d’aires. Demà: The wales of august (Linday Anderson, 1987).