L’escriptora

Diu un dels frag­ments de Dia­ris (L’Avenç, 2018) de Kat­he­rine Mans­fi­eld (1888-1923) que la seva tra­duc­tora Marta Pera Cucu­rell ha com­par­tit a les xar­xes: “No entenc per què, però la intel·ligència m’aban­dona quan provo de tocar de peus a terra. Estic la mar de bé, allà dalt, al cel. Puc pen­sar, fer i escriure mera­ve­lles; però quan provo de fer-les bai­xar, fra­casso mise­ra­ble­ment.” La citació m’ha fet bus­car, en l’exem­plar que he con­ver­tit en pen­ta­grama, les línies del 13 de febrer del 1916: “Si tornés a Angla­terra sense un lli­bre aca­bat em dona­ria per vençuda; no seria real­ment una escrip­tora i no tin­dria dret a una taula a la meva habi­tació.” L’escrip­tora neo­ze­lan­desa relata com ha situat la taula de cara a un racó des d’on pot veure les bran­ques més altes de l’amet­ller i escol­tar el soroll del mar. Ho ha embe­llit amb un gerro de gera­nis i aquest altar enfila Mans­fi­eld com si s’assegués a la branca d’un arbre. La lec­tura inter­mi­tent que faig d’aquest die­tari de dotze anys, com una veu que m’acom­pa­nya, no com a caixa de res­sonància, en un intent també de bus­car una cam­bra pròpia, em remet als llocs con­sa­grats a l’escrip­tura. Mai he pogut escriure en un cafè: una altra cosa és la redacció d’urgència, la crònica periodística que reclama un horari d’entrega o una feina a resol­dre com con­tes­tar cor­reus. La pressió del temps i la soci­a­lit­zació s’imposa a l’ocell soli­tari que es vol enfi­lar a la branca. I té una mica d’exhi­bició. La tassa que es refreda al cos­tat del portàtil, com a attrezzo d’una sèrie per a moderns. Perquè ni el pom de fari­gola, romaní i poniol que col·loco amo­ro­sa­ment davant d’una fines­tra amb vista a oli­ve­res, teu­lats i xeme­ne­ies, no dona dret a una cam­bra pròpia.