La transició que mena pressa

El pas de l’ener­gia fòssil a les ener­gies reno­va­bles no acaba d’arri­bar. Les por­tes giratòries hi tenen bas­tant a veure. La tec­no­lo­gia uti­lit­zada en la fabri­cació de les bate­ries, també, tot i que ara es veu que la Xina s’ha posat les piles (mai més ben dit!) i està encapçalant els avenços en bate­ries fetes amb mate­ri­als més comuns (amb menys liti, bàsica­ment), més bara­tes i amb capa­ci­tat de càrrega més ràpida. L’objec­tiu és con­tro­lar el mer­cat auto­mo­bilístic i les bate­ries uti­lit­za­des en les pla­ques solars per a ús domèstic.

Però enmig d’aquesta cursa dels labo­ra­to­ris tec­nològics i les grans empre­ses energètiques per con­tro­lar el mer­cat (amb pro­jec­tes de grans camps con­ver­tits en cen­trals elèctri­ques per l’arti­cle 21), la ciu­ta­da­nia ens estem dei­xant per­dre el prin­ci­pal avan­tatge de les reno­va­bles. Les ener­gies reno­va­bles havien de com­por­tar la plena demo­cra­tit­zació de l’ener­gia i havien de posar fi, pre­ci­sa­ment, a les por­tes giratòries que inflen els rebuts. Les ener­gies reno­va­bles ben ges­ti­o­na­des havien de posar fi a les ren­ta­do­res pro­gra­ma­des i els hora­ris impo­sats pels interes­sos de les grans elèctri­ques. Les ener­gies reno­va­bles havien de ser una opor­tu­ni­tat. La tran­sició cap a les ener­gies reno­va­bles mena pressa i depèn de tots.