La dreta, l'esquerra i el Barça

Va ser Antoni Puigverd qui em va dir que “quan algú pregunta si té algun sentit, avui dia, parlar de dretes i esquerres, aquest algú sol ser de dretes; o com a mínim –va afegir-hi– no és d'esquerres”. Aquest algú –li vaig dir jo– podria ser perfectament un capellà... Com ara jo, per exemple. I recordo que tots dos ens vam posar a riure.

En efecte: ja sé que fa riure, però la majoria de capellans estan convençuts que no són ni de dretes ni d'esquerres, sinó tot al contrari. De dretes, no. Perquè a la dreta –d'acord amb el tòpic– hi ha els rics. Hi ha el diner, el mercat, el capital. I no es pot servir Déu i el diner. Però és clar: si els rics no vinguessin a l'església, qui pagaria les misses?, qui mantindria el culte i totes les despeses que genera? D'altra banda, com ajudaríem els pobres sense l'ajuda dels rics? D'aquí ve que l'Església prediqui –sobretot– la pobresa d'esperit: un invent que permet estimar la pobresa de manera platònica i la riquesa de manera real. I tots contents.

No som de dretes, però tampoc som d'esquerres, malgrat que en podríem ser. Sobretot si tenim en compte que –d'acord amb el tòpic– l'Estat providència es troba a l'esquerra. I l'Església proclama l'existència d'un sol Déu, creador i provident. Però és clar: una cosa és Déu i una altra l'estat. Què es pot esperar d'un estat aconfessional, un estat laic? D'altra banda, és prou sabut que els esquerranots són descreguts. I per si no n'hi hagués prou, són menjacapellans. Com poder fer costa a unes persones que –al llarg de la història– han cremat esglésies com si fossin falles valencianes? El problema és que, per una banda, són els nostres enemics tradicionals, ja sigui perquè neguen Déu, ja sigui perquè l'ignoren, però per l'altra, segons com és miri, són els nostres aliats naturals, ja que el seu ideal és la igualtat i la fraternitat, la qual cosa sona igual que l'evangeli. No és una pena que no siguin creients?

Certament és una pena. Tantes coses en comú amb els capellans, i que no puguem ser amics! Però, per més coses que tinguem en comú, hi ha algun capellà que voti un partit d'esquerres? Hi ha algun capellà que no estigui convençut que votar l'esquerra és tirar pedres contra el propi terrat? Diria que tots. Tots estem convençuts que l'esquerra, per més que digui, no predica els mateixos valors que l'Església. Una cosa és la igualtat i l'altra, l'igualitarisme. Una cosa és la laïcitat i l'altra l'igualitarisme. Una cosa és la laïcitat i l'altra el laïcisme. Una cosa és la llibertat i una altra, de ben diferent, el llibertinatge. Hi ha algú que no hagi sentit questa cançó un miler de vegades? La sort de pertànyer a l'Església és que un no necessita ser de cap partit. L'Església els conté tots. I els conté, a més, exactament com el seu nom indica: partits, però per la meitat. Igualtat? Sí, però cum grano salis: davant de Déu, d'acord. Però a la pràctica, a cadascú, el que es mereix. Fraternitat?, per descomptat. Però la veritable caritat comença per un mateix. Llibertat?, tanta com es vulgui, però únicament per fer el que diu l'Església. I així, tota la resta. Ser d'esquerres es considera una virtut. La llàstima és que no estigui emparentada amb Déu. I ser de dretes, sense que sigui vici, es considera egoista. La gent de dretes només pensa en el guany. Ara bé: atès que els de dretes són creients, sempre és més fàcil arribar a un acord. Només cal veure que la gent de dretes es confessa catòlica. Mentre que els d'esquerres fan ufana de no ser-ho. Aleshores, amb qui hem d'estar, els capellans?

La resposta no pot ser més clara: Amb Déu. O sigui: amb el papa. És a dir: al costat del bisbe. Prop dels feligresos. Lluny de tothom. Benet XVI va dir, no fa gaire, que els capellans érem àngels. La qual cosa es pot interpretar de moltes maneres. La més clara és que no som d'aquests món. Podem votar qui vulguem. Hi ha algun partit que es dediqui de ple a preparar la vida eterna? Només el Barça. Cada partit, d'ençà que hi ha en Guardiola, és un glop d'eternitat. Per fi podem dir amb propietat que no som de dretes ni d'esquerres, sinó tot al contrari: som del Barça, que és més que un club, evidentment, perquè és una parròquia. I una parròquia sobirana. Amb milers i milers de feligresos i centenars de capellans.