Any I dM

L’era Messi ja és història. El Barça ha dis­fru­tat durant prop de 15 anys del millor fut­bo­lista de tots els temps. Messi s’ha con­ver­tit en un dels deu noms més influ­ents en els 122 anys d’existència del club. Sens dubte el seu adeu era una cer­tesa que ningú volia ni ima­gi­nar i que serà difícil de pair, espor­ti­va­ment i econòmica­ment per des­comp­tat, però també emo­ci­o­nal­ment, com demos­tra la seqüència acústica del Camp Nou en el pri­mer par­tit dM, amb càntics, aplau­di­ments i xiu­lets al vol­tant del 10. El dol (ara) és una neces­si­tat; l’home­natge (quan es pugui), un impe­ra­tiu i el retorn (quan es retiri), un pro­jecte comú, però el més urgent ara mateix és acon­se­guir que l’any I dM sigui l’inici d’una altra era tri­om­fal i no el d’una tra­ves­sia pel desert. I no sobra afe­gir-hi que per acon­se­guir-ho caldrà que tots units facin força, perquè el repte és colos­sal. D’entrada caldrà aga­far el camí cor­recte, que no és el de la depressió, sinó el de la il·lusió. Mirar enda­vant i no enrere en tots els sen­tits. Caldrà inte­ri­o­rit­zar la idea que ningú gua­nyarà els par­tits que gua­nyava Messi tot sol, caldrà fer-ho entre tots i, per tant, la pri­o­ri­tat per a tots i en tot tor­narà a ser l’equip. Caldrà exigència en tots els àmbits, però també paciència, perquè els nous líders apa­re­guin, els joves crei­xin i el club pugui tor­nar a impor­tar el talent que no tin­gui. I perquè això passi, és obli­gat que l’efecte Piqué tin­gui efecte dominó, perquè la plan­ti­lla és insos­te­ni­ble perquè cobra més del que ingressa el club i un 30% més que les plan­ti­lles dels seus com­pe­ti­dors. Caldrà això i que el model de club i de gestió del pre­si­dent Laporta sigui capaç de treure el Barça de l’abisme on l’han situat el model i la gestió de Bar­to­meu, amb 1.350 mili­ons de deute, 451 mili­ons de patri­moni net nega­tiu i un cost de plan­ti­lla fora de mer­cat. L’única carta que li queda per escriure a Bar­to­meu és la de dema­nar perdó al bar­ce­lo­nisme.