No sé si pairem

Als homes nascuts als cinquanta ens varen ruixar i ruixar infància, adolescència i joventut amb conceptes ara anatematitzats. S’adorava alcohol, tabac i benzina (velocitat) combinats amb el sexe com a instint de depredació i de competició. L’entrada triomfal al paradís dels adults la marcaven aquests quatre pilars. Les veus discrepants eren poques i les ofegaven sense compassió. El model resultant no era de mascle únic, però pocs matisos. Del genet de Marlboro dels cuquis al “Soberano, cosa d’homes” dels destralers. Ha costat i costa, però s’ha girat i es gira. No es predica cap d’aquells valors, al contrari. Hi ha majoria social a assenyalar-los com a defectes, infermetats, males praxis, vicis i addiccions. Tal canvi de paradigma és un orgull generacional. Dubto, però, que siguem capaços de pair canvis com els que proven d’engargallar-nos aquests darrers dies. A saber. Primer: el preu de la llum. Quan han vist que no podien aturar-lo ara ens diuen que no importa, que és cosa dels majoristes i que a la factura de l’usuari afecta molt poc. Segon: el volum del deute públic de l’Estat. Ha superat el 122% del PIB quan el 100% ja havia de ser un desastre i ara ens diuen que endavant les atxes, que tot el sud d’Europa esta igual i alguns, més. Tercer: la bondat dels talibans. Fugim per cames vint anys i noranta mil milions de dòlars després i de cop són de pasta negociadora i dialogant. Anirem de ventre com les oques, que deia l’àvia Neus.