El diàleg pel diàleg

L’exconseller Joaquim Forn ha dit aquesta setmana a la Universitat Catalana d’Estiu que no confia gaire (per no dir gens) en la taula de diàleg. Ell és un testimoni clar del patiment que ha provocat als represaliats i els presos polítics la falta d’acord entre les forces suposadament independentistes de Catalunya. Diu que quan un és a la presó “necessita donar sentit a allò que fa”, i és precisament fora de la presó on les coses cobren aquest sentit.

La taula de diàleg i, sobretot, la confiança en l’Estat espanyol com a interlocutor ha estat, juntament amb el Consell per la República, un dels temes que han separat els partits. És clar que el diàleg és una conversa entre dos interlocutors. Però, a vegades, no donen fruit. Són únicament parafernàlia. El govern espanyol ha volgut donar aquest sentit a la taula de diàleg, i els catalans, cada vegada més, l’entenen així. Per què participar en una cosa que d’entrada neix xorca?

Sabent com sabem, doncs, que la parafernàlia i el desacord no serveixen per donar sentit a res del que s’ha fet. No és un absurd continuar avançant per un camí estèril? Quin és l’objectiu de mantenir un rumb que ja sabem d’entrada que no ens portarà enlloc? És el diàleg pel diàleg. I qui dia passa...