Muntatges olímpics per distreure

Els governs socialistes espanyols, a diferència dels populars, com a mínim tenen inventiva per vendre, si no fos que l’experiència diu que acaba esdevenint fum i, al capdavall, l’enèsima aixecada de camisa. Amb els avisos cada vegada més generalitzats sobre els efectes de l’empitjorament del canvi climàtic, amb una pandèmia que canviarà la vida i la mobilitat de la gent de tot el món –la majoria de la qual en percentatges mínims de vacunació–, resulta que cal ampliar un aeroport, que no està ni saturat, a costa del que sigui, sobretot si és patrimoni de tots. Així doncs, no cal fer massa números, ni giragonses verdes. A més, com que sembla que no hi ha manera que Madrid sigui olímpica, que cada vegada hi ha menys ciutats disposades a ser-ne seu –per què serà?-i que la neu de Barcelona i de la seva àrea metropolitana és més aviat escassa, res millor que implicar el Pirineu en una aventura forassenyada. Ara cal suposar que, tan demòcrates com són, faran, com a mínim, un referèndum entre els seus habitants –i sense els de Barcelona–; i podrien aprofitar les urnes de l’1-O i respectar-ne els resultats, per acabar de tancar el cercle de les preses de pèl. Bons negocis per als de sempre –Aena i el totxo, sempre a punt–, perquè els beneficis per als habitants del país seran, com a molt, dubtosos. En fi, els polítics aparquen -de fet no pas de paraula- els temes clau que molesten els amos i s’entretenen a buscar pros i contres a l’absurd en lloc d’abordar uns dèficits que afecten cada dia tothom. Distrets com estan, no s’adonen que darrere seu aviat no quedaran sinó aquells que ocupen llocs de confiança, perquè una paga pot més que les conviccions. Ara ja saben que anar en contra surt car; encara no han entès que no es tracta d’allò que facin o no, sinó d’allò que són? I catalans, ho són.