Invocacions

Invo­car a la comu­ni­tat cas­te­lla­no­par­lant (o d’ori­gen cas­te­lla­no­par­lant, per ser més exac­tes) com a sub­jecte d’uns drets específics que cal pro­te­gir davant del risc d’un excés del cata­la­nisme és un exer­cici retòric sor­pre­nent, des del punt de vista d’una per­sona com jo, també d’ori­gen cas­te­lla­no­par­lant, que porta tots els seus 47 anys de vida sense haver sen­tit mai en risc els seus drets. Si de cas, quan he tin­gut alguna difi­cul­tat ha estat quan he vol­gut fer ser­vir els meus drets lingüístics com a cata­la­no­par­lant, que també ho soc. La invo­cació política a aquesta comu­ni­tat, plena de pater­na­lisme, va ser el motor de la cre­ació de Ciu­ta­dans, l’han fet ser­vir el PSC i els comuns en les oca­si­ons que els ha con­vin­gut, i resulta molt xocant veure com també s’assu­meix des de part de l’inde­pen­den­tisme, sobre­tot en aquests moments de màxima riva­li­tat entre ERC i Junts, on els pri­mers volen, a vega­des, remar­car un supo­sat naci­o­na­lisme essen­ci­a­lista en els segons. Doncs que em per­do­nin, però és jus­ta­ment al revés: divi­dir la soci­e­tat en dues comu­ni­tats amb drets pro­pis a vega­des opo­sats és en rea­li­tat un error naci­o­na­lista i essen­ci­a­lista. Divi­dir Cata­lu­nya en dos grups amb drets deixa altres comu­ni­tats fora de la comu­ni­tat: i els drets lingüístics i cul­tu­rals i polítics dels cata­lans d’ori­gen magribí, sub­sa­harià, sud-ame­ricà, asiàtic, romanès, pakis­tanès? La “Cata­lu­nya real”, la “Cata­lu­nya de tots”, inte­gra només “cata­lans” i “espa­nyols”, i deixa fora tota la resta, encara que sumin ja prop de la mei­tat de la població en algu­nes zones? La invo­cació a la comu­ni­tat cas­te­lla­no­par­lant, si no va acom­pa­nyada de drets veri­ta­ble­ment en perill, cosa que no és el cas, no és res més que la volun­tat de divi­dir la soci­e­tat cata­lana, tren­car la seva cohesió, i evi­tar que con­tinuï avançant com un sol poble. El que es fa és tirar enrere dècades sen­ce­res en la cons­trucció d’una soci­e­tat plu­ral i com­plexa, tole­rant i inte­gra­dora, molt poc “naci­o­nal” en el sen­tit ètnic, però sí ferma i cohe­si­o­nada en el sen­tit dels drets i la ciu­ta­da­nia.