Un periodista fidel a l’Evangeli
En Pere Madrenys va ser de l’Opus però era un home d’esquerres. Va ser capellà i periodista tota la vida i, tot i que secularitzat a començaments del 1974, es va sentir sempre capellà i, com ell va confessar en una gran entrevista de Salvador Garcia-Arbós en aquest diari el 2010, ho va continuar essent fins al darrer dia si hem de fer cas de la santa mare Església. Fill de pagesos, va entrar al Seminari amb 12 anys i ja allà va mostrar el seu caràcter inconformista i un punt perepunyetes amb un escrit on carregava contra els companys que s’adormien a l’hora de fer els exercicis espirituals. De fet, torraneules, torracollons o pic-pic són qualificatius que es podien aplicar en el món periodístic a qui va ser, sobretot, un home bo.
Ordenat capellà el 1956, va estudiar ciències de la informació i es va doctorar en dret canònic després de passar per la Universitat de Navarra. Sobta, als que el vam conèixer als anys setanta del segle passat, que fos un home de l’Opus entre el 1957 i el 1973. La figura del mossèn Pèlach a la Girona d’aquells anys ho podria explicar. Aquest sacerdot va ser el gran apologista de l’Opus, però també va ser el fundador del Patronat de la Santa Creu i dels actuals Manaies. En tot cas, en Pere va ser un home actiu. Com a capellà i com a periodista. Com que era dels pocs que tenien títol, va dirigir un munt de setmanaris i revistes. Abans, però, va participar en el Concili Vaticà II com a corresponsal per a l’Estat de l’agència Europa Press. I ja que hi era, va fer de secretari particular del bisbe Narcís Jubany, que després arribaria a cardenal, cosa que li procurava notícies que altres periodistes no tenien. A la tesi doctoral d’Àngel Rodríguez Vilagran es recull molt bé la seva feina com a delegat de premsa del Bisbat de Girona, poca, i els problemes amb les autoritats franquistes, molts. Dues vegades va anar a parar de caps al Tribunal d’Ordre Públic i va estar a punt de llepar. Una per un article del 1965 en què venia a dir que la mili no servia per a res i que va fer que el ministre Camilo Alonso Vega cridés a capítol el bisbe Jubany. L’altra per un article al Full Parroquial del maig del 69 en què destacava el fet diferencial català parlant de la Moreneta i que va fer que els grans diaris espanyols el crucifiquessin. Les habilitats diplomàtiques de qui després va ser cardenal Jubany el van salvar. També va tenir un paper en la reunió en què un grup de gironins encapçalat per Narcís-Jordi Aragó i Francesc Ferrer van anar a reunir-se amb Jubany per comprar a Manel Bonmatí una revista, Presència, ofegada amb multes i que el Bisbat va subvencionar com una donació a la Creu Roja polonesa.
En Pere va decidir secularitzar-se el 1973, quan també va deixar l’Opus. Li feia respecte el ja llavors cardenal Jubany, que havia marxat de Girona dos anys abans per anar a fer d’arquebisbe de Barcelona. Ho va dir al bisbe Camprodon, a qui va fer plorar per la seva renúncia. Diuen que en una trobada posterior amb el cardenal van saltar espurnes. Ja ho deia sempre Joan Ribas: amb la marxa de Jubany a Girona vam perdre un savi i vam guanyar un pastor. De fet, en Pere sempre era de fer tractes amb l’amo, com ens deia als que vam coincidir amb ell a El Punt. Jubany era el representant més proper de l’amo que tenia a l’església i al diari els tractes els va fer amb en Joan Bosch. Va entrar com a redactor en cap, però ell sempre deia que no sabia manar i ben aviat es va especialitzar en informacions locals i sobretot en entrevistes punyents. Era irònic, divertit i perepunyetes. Sempre va ser capellà i capellanesc. I de la primera Convergència. Va ser el primer jubilat d’un diari de periodistes llavors joves i sempre va col·laborar com a doctor en dret canònic en informacions vaticanes i eclesials. Era del Fòrum Joan Alsina i amb això està tot dit. Era crític amb l’Església, molt, però sempre va ser fidel als principis que el van portar a fer-se capellà: “Jesús ho és tot, un exemple d’austeritat, pobresa, bondat, senzillesa, humilitat, treball per la pau i perdó entre els homes.” Ell ho va practicar. Tant com a capellà com com a periodista, era massa progressista pels de la seva generació i els que teníem vint-i-cinc anys menys el vèiem encara com el capellà que, recorda sempre Josep Maria Amargant, feia la missa dels diumenges a Ràdio Girona des de Les Bernardes de Salt. El vaig conèixer pels seus articles dins Des del Pont de Pedra, a El Correo Catalán, i explicant rumors polítics a Rambla amunt, Rambla avall, a la Ràdio Girona del 1974. I després va estar més de deu anys a El Punt, el seu diari.
En Pere va ser fidel a les seves creences, va ser un home de Déu i va fer molta feina a la terra quan es va convertir en un capellà aparcat, es va casar amb la Montserrat i va haver d’aguantar un grup de joves periodistes que ens pensàvem que ho sabíem tot. Explicava rient com el van intentar subornar amb un taló amb molts diners. Deia que l’havia cobrat i que després ho va denunciar públicament. Podria ser. Ell, un “enemigo integral del Régimen” segons la seva fitxa policial, sempre va ser una bona persona que va interpretar els principis dels Evangelis més que no pas els de la santa mare Església. Descansi en pau, ara que ja feia temps que navegava en les boires de la memòria a causa de la malaltia. Ens va ensenyar més del que ell mateix pensava. Com acabava ell moltes entrevistes: “Quines coses!”
