‘Persona’

En acabar d’escriure sobre Dos a la carretera, que aborda la crisi d’una parella sense arribar a separar-la, vaig anunciar que continuaria amb un cineasta sense contemplacions pensant en els seus films que mostren d’una manera inapel·lable la trencadissa d’una relació matrimonial. Suposo que, fos com fos, volia incloure Ingmar Bergman, que només esbossa una crisi matrimonial a Persona. De fet, tot és en crisi (començant per la identitat, allò que no sabem que som mentre representem) en aquest film inabastable i misteriós com ho poden ser els rostres tan semblants de les seves actrius (Liv Ullmann i Bibi Andersson) convertits en unes màscares impenetrables encara que la càmera les explori en primers plans.

Liv Ullmann és Elizabeth, una actriu que, durant una funció d’Electra, emmudeix. Bibi Andersson és la infermera Alma, que té cura de l’actriu que es manté en silenci. Amb una intenció terapèutica, la doctora d’Elizabeth els cedeix la seva casa d’estiueig, situada en una illa, Farö, on Bergman va viure els seus últims anys. Una veu narrativa informa que hi arriben a finals d’estiu, però a vegades sembla que la llum encara és tan crua que pot absorbir-les; d’altres, el sol les amanyaga. Elizabeth i Alma les dues cares d’una mateixa persona en un joc de desdoblaments, de seducció, d’amor, d’odi i de vampirització. Entre la realitat i el somni, entre el viscut i l’imaginat. Una parla i l’altra calla, com a La més forta, de Strindberg. La pacient escolta la infermera, que una nit explica que, durant unes vacances d’estiu en una altra illa, estava estirada nua a la platja, se li va acostar un jove desconegut i va tenir-hi una relació sexual: crec que, escoltant-la, és l’escena més eròtica que he vist. I, és clar, hi ha la cèlebre repetició d’un mateix monòleg (com si li hagués xuclat els pensaments, Alma explica el rebuig de la maternitat d’Elizabeth) amb una variació: primer es mostra el rostre de qui escolta; després, el de qui parla: la història que s’explica mai és la mateixa que la que s’escolta. Demà: Sommarnattens Lende (Ingmar Bergman, 1955).