ERC, JxCat i la visió estratègica

Que ERC i JxCat sen­zi­lla­ment no se supor­ten és ja més que una evidència. Tot i això, la ingenuïtat podia fer creure que la neces­si­tat de gover­nar ple­gats els havia empès a com­par­tir uns mínims del mínim que fes­sin pro­jec­tar una imatge d’una certa sin­to­nia –d’uni­tat ja ni en par­lem– en qüesti­ons estratègiques. La posició amb què l’inde­pen­den­tisme ha d’anar a la taula de diàleg, o com n’hi vul­guem dir, és una d’aques­tes. Les rei­te­ra­des diferències que els dos par­tits exhi­bei­xen cada dia res­pecte a això no només són l’expressió pública d’aquesta dis­sensió, que ho són, sinó que l’únic que fan és debi­li­tar la posició de sor­tida del govern en una nego­ci­ació en què l’Estat ja surt amb tot l’avan­tatge. Cada esti­ra­bot és un som­riure per al PSOE.