Viure a l’AP-7

Visc a l’AP-7 i dimarts vinent hauré acabat de pagar la hipoteca. Haurem acabat de pagar la hipoteca, entre Salou i la Jonquera, i la de l’AP-2, entre Saragossa i el Vendrell. També s’afegiran a la festa de final de peatge el tram nord de la C-32, al Maresme, i la C-33, entre Barcelona i Montmeló. L’AP-7, aquest espai on visc, on passo una pila d’hores durant la setmana, anant de casa a la feina i de la feina a casa, és el paisatge físic i mental que tinc més resseguit. El de la Via Augusta dels romans passat a temps present.

Hi he crescut automobilísticament parlant un cop obtinguda la llicència de conduir. Cotxe rere cotxe, peatge rere peatge. Amb alegries i ensurts, em conec aquest asfalt i aquestes traçades. L’he vist néixer, la van començar a construir el 1969. I l’he vist créixer. He vist com s’eixamplava i guanyava un carril nou allà on n’hi havia hagut dos, i he vist com construïen, com es reduïen les barres de peatge, o com s’implantava la modalitat de pagament del Teletac. Recordo la reflexió mitinguera que feia servir Felipe González quan explicava com volien estendre les infraestructures: en la dictadura l’Estat feia els cotxes i el sector privat, les autopistes; en democràcia això s’havia capgirat. És clar que van fer més autovies, i la taxa de peatge quedava per als que ho hauríem de tenir tot pagat quan anem pel món. Però, vaja, no ens ve de nou. El que sí que serà nou serà no pagar-ne. El que no sabem és per quants mesos. O com es transformarà la contribució ciutadana més enllà dels impostos habituals. Perquè el manteniment de les vies, tot i que Abertis rebi una indemnització milionària, d’alguna manera o altra el pagarem. Hi haurà vinyeta a l’europea, com demana la Generalitat? S’assumirà el principi que pagui qui contamini? I com es rescabalaran els ajuntaments que en recapten l’IBI? Arribem a la fi dels peatges amb més interrogants que respostes. La hipoteca es renova.