Llengua d’ús i llengua d’abús

El que anys enrere semblava superat, el que el procés d’immersió lingüística a les escoles i la tolerància havien convertit en un model de convivència entre dues llengües torna a mostrar els seus punts dèbils. El català s’interpreta per part dels espanyols com una llengua de resistència, contra la qual lluitar per garantir la reconquesta lingüística i cultural.

La llengua és l’eina principal de transmissió de la cultura i la idiosincràsia d’un poble, i en el cas de Catalunya no pot ser diferent. Si Catalunya va ser, en el seu origen, el lloc on es parlava català, ara és un conglomerat d’idiomes de diferents parts del món, on cada vegada més el castellà s’imposa com a llengua d’ús. Els patis de les escoles, el cinema, la programació de les plataformes de televisió, les xarxes socials, les bromes... Un cop superat el fenomen de la primera immigració, els adolescents tornen a la llengua dels seus avis i deixen el català per a purs formalismes i accions institucionals. Volem els catalans defensar una llengua formal i institucional? Necessitem accions contundents i ràpides, no de defensa de la llengua, sinó d’identificació i estima dels seus usuaris. Si no actuem, ja coneixem el final, on llengua d’ús majoritari esdevé, en un pim-pam, llengua d’abús.